Lleis de canvi climàtic, estratègies de sostenibilitat, plans i pactes verds a totes les escales territorials... la carcassa normativa vinculada amb el medi ambient s’expandeix, alineada a les advertències de la ciència i al creixement de la sensibilitat ciutadana davant, especialment, els efectes de la contaminació en la salut. La nova narrativa sostenible, però, encara resulta feble per a posar fre a projectes amb un elevat impacte ecològic justificats per criteris econòmics.
Fa pocs dies, el Govern central va aprovar l’Estratègia de Desenvolupament Sostenible. L’emergència climàtica, la pobresa energètica o la transició ecològica en són algunes de les prioritats a fi d'impulsar un model econòmic “verd, digital i just”, com indicava la ministra Ione Belarra. El passat maig també va veure la llum la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica d’àmbit estatal, una normativa que en opinió de la ministra Teresa Ribera arriba en un moment clau per a activar palanques de recuperació econòmica i establir objectius per a assolir la plena descarbonització de l’economia abans de 2050.
La llei espanyola de canvi climàtic va arribar el passat maig quatre anys després de la primera normativa climàtica aprovada, la de Catalunya, la qual va estar seguida per la d’Andalusia, el 2018, i de les Illes Balears, el 2019. Mentre que els executius valencià i basc estan tramitant les seues normatives en la matèria. A més a més, els governs també van declarar l’emergència climàtica -en temps anteriors a l’esclat de la pandèmia per COVID-19- per a promoure la preservació del medi ambient, la salut i la seguretat de la ciutadania. El Green Deal promogut des de la Comissió Europea planteja un raonament similar: investigació i innovació per a la transició social justa i sostenible amb l’objectiu de fer possible una recuperació postcovid-19 amb solucions basades en la natura i el compliment dels ODS.
Tota aquesta teoria, fixada en papers i butlletins oficials topa amb la realitat. En primer lloc, amb les tendències climàtiques, molt preocupants on experts com ara el catedràtic de la Universitat d’Alacant Jorge Olcina parlen de la ‘mediterranització’ del canvi climàtic. Expertes de la Universitat de València, com ara les catedràtiques María José Estrella i María José López, han advertit que la Mediterrània s’escalfa entre dues i tres vegades més que els oceans en l’àmbit global, com revelen imatges per satèl·lit dels últims 35 anys. L’escalfament és el doble de ràpid en les zones d’interior i altes, com ara el Penyagolosa, que en la franja litoral. El mes de juny ha passat a considerar-se climàticament estiuenc, mentre que es registra una pèrdua destacable de les precipitacions aprofitables en les conques del Segura i Xúquer, en aquesta, especialment greu, amb una reducció del 20% de pluja anual.
I, en segon terme, i molt rellevant, es xoca amb l’impuls de grans infraestructures completament oposades als raonaments acordats per aquesta literatura políticament correcta. Els paradigmes són l’ampliació nord del Port de València, amb incidència en el Parc Natural de l’Albufera i les platges el sud, o la construcció per part d’Aena de la tercera pista de l’Aeroport del Prat de Barcelona amb impacte en l’ecosistema del Delta del Llobregat i la qualitat de vida d’una important zona de l’àrea metropolitana.
L’esquelet normatiu d’esperit sostenible xoca amb allò tangible, l’economia capitalista, tot creant dicotomies ambientals vertiginoses. Perquè les transicions desitjades encara no han transcendit a l’àmbit quotidià, encara no impregnen un canvi en els valors de prestigi socials majoritaris i els somnis de progrés i creixement encara es vinculen amb les inversions milionàries i un progrés molt exitós electoralment.
