El gran sotrac musical de 1993 es va produir quan Prince va anunciar que renunciava al seu nom i que passaria a ser identificat pel “símbol de l’amor”, una barreja de les icones dels gèneres sexuals femení i masculí. “L’artista abans conegut com a Prince”, tal com hom s’hi referia des d’aleshores, definia el seu nou “nom” com “un símbol impronunciable, el significat del qual es desconeix”. I reblava el clau: “És una invitació a pensar de manera distinta, tot connectant a una nova freqüència lliure”.
El canvi de nom per part de Prince es va fer per motius pragmàtics relacionats amb embolics contractuals amb les discogràfiques i disputes milionàries sobre drets d’autor com a teló de fons. Les conseqüències, és clar, van ser immediates i complexes, incloent-hi la impossibilitat de citar el cantant mitjançant el llenguatge escrit —alguns fanàtics intentaren encunyar la combinació 0(+> sense gaire èxit— o oral, tot desembocant en aquella horrorosa incomoditat sintàctica de “l’artista abans conegut, etcètera, etcètera”.
“El nom no fa a la cosa”, comentava fa uns dies Àgueda Micó, coordinadora general del Bloc, tot just a poques setmanes del 8è congrés del partit, en una entrevista ben sucosa a càrrec de Víctor Maceda. Micó defensa el canvi de nom del Bloc que es votarà en el conclave de la formació i n’argüeix arguments tan pragmàtics —acabar amb la “visió esbiaixada” que la societat té del partit— com de fons: el Bloc s’enfronta a una “refundació ideològica” tan profunda que no ha de quedar ni el cognom “nacionalista”. Poca broma.
La líder del Bloc, amb un discurs cuinat amb cura, i que no dubta a reiterar de mil maneres diferents sense eixir-se ni un mil·límetre de la ratlla marcada pels seus politòlegs de capçalera, assenyala que abandonar un nom que ja va costar suor i sang fa uns anys no té massa importància perquè allò que importa són “les polítiques que es defensen”.
Supose que alguna cosa semblant degué pensar Prince. No importava el nom, sinó la música que hi havia al darrere. El problema és que, al partit polític abans conegut com Bloc, hi ha un canvi evident de melodia, que és legítim, però sobre el qual caldria ser honest. Si canvies la cançó, com a mínim, s’ha de reconèixer i avisar.
El nou Bloc parla de mantenir “la sobirania nacional i popular del País Valencià” com a eix central, com a fil que cus totes les seues lluites (feminisme, ecologisme, finançament just i tutti quanti). Ara bé, parlar de “sobirania nacional i popular” sense més explicació pot quedar bé com a tornada d’una cançó —més de La Gossa Sorda que no de Prince—, però sona a trampa dialèctica en boca d’una política de la talla de Micó.
El discurs dels líders del futur Bloc sobre què vol dir “sobirania” recorda a Prince mentre intentava definir el significat del símbol. “El concepte de sobirania, per a nosaltres, representa l’empoderament ciutadà, una eina d’empoderament del poble valencià, que està en construcció”, diu Micó. Sona a la xerrameca de la “connexió amb la freqüència lliure”, que el cantant de Minneapolis amollava sobre la icona amb què pretenia fugir del control legal de les discogràfiques.
Micó, que a l’entrevista nega tres voltes com Sant Pere ser independentista, aposta pel “màxim autogovern per al nostre país”, la qual cosa ja és un contrasentit. Respecte a l’acció política concreta del Bloc, via Compromís i el Botànic, el discurs esdevé més clar: les “fites transversals” del valencianisme assolides des de la Generalitat són la defensa del territori, la reclamació d’un finançament just i el requisit lingüístic a última hora i a mitges. Un bagatge escàs, si més no, per a sis anys. Però, és clar, no governen sols, el PSPV es resisteix, la majoria social, els tribunals... Ja arribarà el moment, diuen.
Mentrestant, es van descarregant d’equipatge que, segons ella, ja no funciona, i hi ha un apropament evident, fins i tot amb el nom, a formacions madrilenyes amb cosmovisió espanyola, com Más País. L’enfocament exclusiu sobre lluites imprescindibles de qualsevol partit d’esquerra, l’ambigüitat calculada del mot “sobiranista” i la renúncia a enfortir lligams “amb els països amb què compartim llengua i cultura” sembla, doncs, una estratègia per diluir i homologar el Bloc i, de retruc, el valencianisme, com una formació més de l’esquerra espanyola. Així ho apunta també Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard i l’altre candidat a dirigir el Bloc.
Per cert, el geni de Minneapolis va recuperar el nom de Prince l’any 2000, després de set anys de decadència; en 2016, va tornar a liderar la llista de vendes de discos. La pena és que s’havia mort feia uns mesos i l’èxit pòstum va ser, simplement, un atac de nostàlgia que ja li servia de ben poc.
