Sobrevivim encara en els temps esquerps en els qual ni l’exercici dels drets ni de la intel·ligència és pràctica fàcil. Cada dia, com a tasca ritual, hem de triar els informatius i opinadors que escoltem i esquivar —si podem— els argumentaris partidistes que ens volen encolomar com a veritats universals. Cada dia, en torns de matí, tarda i nit, ens cerquen mitjans de comunicació preparats, controlats i colonitzats per hooligans dels grans equips amb quota informativa que designen les batalles que s’han de lliurar i s’inventen el com i el perquè. El quan no se’l plantegen, perquè de fet és sempre, les 24 hores del dia, sense temps mort... i cada vegada que es pugui.
No ocupen, per sort, tot l’espai, però fan un soroll molest, a vegades excessiu, i monopolitzen l’establiment de normes. Sota el braç, un pack integrat de temari amb píndola que estalvia mals de cap i, per alguns, fins i tot, la “funesta mania de pensar” (esperant, amb paciència no massa benedictina, que pensar caigui en l'obsolescència, o en decaigui la funció per manca d’ús). Les propostes de les escaletes i sumaris dels grans mitjans no ajuden a desenvolupar les neurones. Tot el contrari: cerquen com a efecte gens secundari reduir temps i espai a universos finits de la mida de didals: l’objectiu és crear un gran buit fora de la comunitat dels fidels de la parròquia sense pensament alternatiu. Sense història, perquè viure i aprendre de la memòria col·lectiva i compartida no ajuda. La realitat s’explica com els hooligans ho fan del partit on s’hi juga la glòria el seu equip. I els més entregats són els hooligans -jívaros, els que aconsegueixen empetitir, amb gran entusiasme, tot el que els hi encomanen. Per això sorprèn quan, de sobte, tractant un tema d’argumentari com són uns indults (de moment més paraules i propaganda que fets) surt a la pantalla Clara Ponsatí i ens desborda amb un pensament que sabem propi i la pràctica del dubte raonat. I gaudim de l’espectacle humà de veure pensar i raonar en viu i en directe a la que fou consellera d’Educació un 1 d’octubre reivindicat. La Clara donava elements per l’acord o per discrepar... però sobre tot ens tractava com a persones iguals, en majoria d’edat.
Tot el contrari del que feia i fa encara Felipe González i la seva col·lecció de seguidors bonsais, i tots els polítics de diferents partits que imiten la seva escola. Des del Congrés de Suresnes el PSOE té com a missió principal cultivar el seu socialisme en miniatura, expurgar les branques rebels que s’inclinen massa cap a l’esquerra i creixen per sobre de la norma abastant el dret d’autodeterminació o els drets humans. Des de González i Guerra endavant assistim a una caricatura establerta i reduccionista de les ideologies i a un esforç més que elaborat per fer creïbles les impostures. Amb la Transició, i sobretot del 82 ençà, juntament amb la jaqueta de pana, González i tots els més alts dirigents del PSOE porten a malvendre els principis al Mercat dels Encants. Segueixen el dictat, a vegades contradictori, de Whashington i Berlín, mentre la gran fal·làcia inicial d’“OTAN, d’entrada, no” s’acaba convertint en estirabots de gerro xinès i la seva cort de figures de calç. El caos intern del PSOE és tan considerable que en política, dissortadament, no deixen espai per cap gir de guió. Els que els hi donen suport sempre tenen un peu penjant en el buit mentre l’oposició serveix –que ningú s’enganyi– als mateixos amos. Semblen no tenir més idees que les que ja han fracassat, i es limiten a recollir signatures “contra els catalans”... pel motiu que sigui. Si no en tenen prou amb tot el mal que han fet, millor que es tranquil·litzin. Uns i altres. Perquè res no els compensarà. Perquè per més temps que passi no aconsegueixen guanyar. Ni ho faran. Mai. Per més que vulguin vendre la gran falòrnia que hi ha una sobirania que rau en algun lloc ignot de la indivisible (per a ells) pell de brau. Per més que s’entestin a imposar una visió plana, estreta i fosca del món, on el color sèpia inunda la retina i són mal vistos els colors perquè la unitat de l’imperi es llegeix en blanc i negre.
Escoltant l’altre dia la Clara Ponsatí em venia a la memòria el que escrivia Kafka al seu amic Oskar Pollak: “Penso que només hem de llegir llibres dels que mosseguen i punxen. Si el llibre que estem llegint no ens obliga a despertar-nos com un cop de puny a la cara, per què molestar-nos a llegir-lo?”. Seguint a Kafka, penso també que el que necessitem són llibres, comentaris, opinions, programes, columnes que ens colpegin com “una destral que trenqui el mar gelat dins nostre”. Com fa sovint, amb gran escàndol, Clara Ponsatí, fent que desbordi el pensament genuí, mentre desapareixen els hooligans.
