En la vida el vaig votar. Tot el contrari. No em compto, per tant, entre els que han passat de reverenciar-lo a fer-ne escarni pel desengany experimentat. Recordo les paraules que Xavier Trias, alcalde Barcelona, li va dedicar en confessar Pujol que havia amagat una lleixa. Em va sorprendre la virulència. Si li deus tota la teva carrera política, és xocant que siguis dels primers en sortir a blasmar-lo. Clar que quan Pujol va caure de l’escambell ja era el pare carbasser del món convergent. Ja no manava. El fill polític (Artur Mas) havia anat matant el pare. Llei de vida. Com Puigdemont va matar Mas. Rajoy va sepultar Aznar. O Zapatero al felipisme.
Essent honestos, quan Pujol era el president plenipotenciari que arrasava a les urnes em semblava un gegant. Tot i ser petit, posseït pels tics i malgirbat, desprenia un magnetisme aclaparador. El meu pare, republicà de pedra picada, va ser a plaça de Sant Jaume pel cas Banca Catalana.
Al president caigut en desgràcia l’he conegut personalment quan ja havia passat a ser un pària. Amb anterioritat, el més a prop que l’havia tingut va ser en ocasió del Festival de Cinema de Sitges. Devia ser cap al 2000. I em va fer riure molt quan va es va declarar fan de la Sharon Stone ‘ara que no em sent la meva dona’. Tot l’auditori va riure. El seu domini de l’escenari i oratòria captivaven.
El primer dia que vaig parlar amb el president Pujol, tet a tet, va ser per una casual coincidència al restaurant La Dolceta. Fèiem uns cargols a la llauna amb el Raül Murcia ‘Muto’, avui cap de gabinet del conseller Joan Ignasi Elena a Interior, i el Maxi Calero, dels Free Junqueras. A tocar de la nostra taula hi havia un biombo que protegia la intimitat de tres comensals. Eren Oriol Pujol, Jordi Pujol i Jofre Llombart, de RAC1. De sobte, el Jofre (ens coneixem de fa temps) va venir a la nostra taula i em va convidar a venir a fer els cafès amb el president. La resposta va ser que encantat, sempre que també poguessin acompanyar-me el Muto i el Calero. Al president li va semblar bé i vam compartir una sobretaula ben entretinguda. El president Pujol es va interessar molt per la situació d’Oriol Junqueras, pres a Estremera. I el Maxi Calero, militant comunista, li va recordar una visita a Sant Vicenç del Horts en què ell mateix li havia llençat tomàquets. Pujol ho va encaixar amb flema britànica. Recordava l’episodi.
Més tard he tingut ocasió de mantenir dues entrevistes amb el president al seu despatx, un trist pis al carrer Calàbria, que més que auster és rònec. Jordi Pujol, amb el seu cotxe particular, és l’home que va pujar Ernest Raguer a Montserrat a fer-se monjo. Ja per sempre més el pare Hilari, nom que va prendre en entrar al Monestir als anys cinquanta. I com que jo estava –estic– ajudant a Oriol Junqueras a escriure un llibre sobre Hilari Raguer, em semblava fonamental parlar amb Pujol, que havia compartit anys d’activisme amb Raguer. És així que en companyia de Joan Capdevila ‘Capi’ m’hi vaig poder entrevistar.
El Pujol que em vaig trobar era un home de 90 anys que ens va atendre amablement, si bé desconfiat. Diu que amb els periodistes s’ha d’anar amb compte. El president Pujol, així ens hi vam adreçar, es va mostrar molt més en forma que no era d’esperar per a un home nonagenari a qui fa deu anys se li hauria fet un funeral d’estat. Però que des de la fatídica confessió li ha caigut al damunt una tempesta judicial i mediàtica que, a més, s’ha estès a tots els seus fills i a la seva dona, Marta Ferrussola, que s’ha fet gran. Sens dubte que això els ha fet envellir a marxes forçades.
Quan la turba s’acarnissa, sumar-s’hi és tan oportunista com mesquí. Fer llenya de l’arbre caigut és impropi de gent ben parida. Em feia creus d’algun dels judicis que he llegit de persones que no serien res sense ell, que li deuen la vida a ell i a tot el que ell va edificar.
Jo ho puc dir, en pau d’esperit, perquè al president Pujol no li dec res a títol personal ni de casualitat. Però sí que tinc la sensació que, pel cap baix, dec respecte a una trajectòria. Almenys a la seva vida de militant antifranquista, de visionari lúcid, de constructor i gestor de l’autogovern amb totes les llums i ombres (encara per ser jutjades) i de l’ancià que avui és però que encara conserva una vitalitat i una memòria prodigioses. Se sap un pària o almenys això explicita. I em va arribar a dir que ja es podia morir –em va commoure– perquè no li quedava res per fer en aquest món, mentre acte seguit afegia que, dissortadament, encara sentia que viuria uns quants anys.
Voldria dir que fossin molts i feliços. Em temo que no serà així. Ja ha estat jutjat i condemnat. Per bona part dels seus i dels altres. Déu dirà si l’acull entre els seus. Apostaria que sí.
