Diuen que la imatge ja és icònica. El 19 de maig la treballadora de Creu Roja, Luna Reyes, atén i consola un dels 8.000 immigrants que, per terra o mar, han creuat la ratlla des del Marroc cap a Ceuta. A la platja del Tarajal, unes tanquetes orientades a les reixes transmeten una sensació de militaritzada, i molt paquidèrmica, seguretat. Són just al mateix espai que, a febrer de 2014, la Guàrdia Civil va utilitzar material antiavalots en contra de 200 immigrants que nadaven cap a la vora. En moriren 15. La Justícia va exculpar el agents malgrat la cruesa dels vídeos. Només volien dissuadir-los, ve a dir la interlocutòria de l’Audiència de Cadis el juliol passat, com si d’un cas de banyistes desorientats es tractara. “La prova [de les oenegés] fa aigües per totes bandes”, hi afegeix la molt humorística ploma dels magistrats.
Poc importen les morts; poc importen els noms, segons quins noms. Hi ha l’abraçada de Luna Reyes. I el gest del guàrdia civil Juan Francisco Valle que, en un acte de sublimació redemptora cap a la seua patronal, salva un bebè de les aigües mortuòries. Per fi, la darrera postal humanitària la firma Juan Gabriel Gallegos, un legionari que carrega al muscle un menor atrapat a dalt de la tanca. Tots tres apareixen amb noms i cognoms. Els ajudats però, són anònims, massa cega, material involuntari de lluïment, mera xifra. Els mitjans hi posen el focus, la lletra, el titular: la notícia és el gest i no el fet. Qui són? Què fan allà? Per què arrisquen la vida per arribar-hi? Minúcies que s’escolen per l’embut de la piràmide invertida. Importa l’abraçada, les mans que aixequen, els muscles que carreguen. I si hi ha l’intent d’incloure alguna dada que es desvie de la unilateralitat del discurs, aquest s’amputa ràpidament.
El 20 de maig, al Telediario de RTVE es vanten d’entrevistar en exclusiva Luna Reyes. El tall de veu es generós quant a la descripció de l’abraçada, tot i que massa sec per al gust editorial: “Es pegava a mi com una llapassa”. Interessa esperar a que l’entrevistada s’emocione, li trontolle la veu i estiga, per tant, a l’altura de la torbació de la imatge icònica. Fet i fet, Luna Reyes s’ensorra: “Me’l vaig endur pensant que el podria portar ací, a les naus, i en la frontera me’l van...” Zas! Fins ací. Efectivament, volia dir que en la frontera se’l van arravatar, arrencar, deportar, retornar en calent a l’altre costat de la tanca, que és l’eufemisme d’una de les actituds més fredes que existeixen: una acció contrària als drets humans i que el Govern de Rajoy va col·lar de calbot en la llei de seguretat ciutadana, o mordassa, per justificar aquesta pràctica contrària al dret internacional. Segons la nova normativa, es poden retornar els immigrants després d’analitzar individualment els casos, amb assistència lletrada i intèrpret, si cal, tot descartant que siguen menors, víctimes de tracta d’éssers humans o que estiguen perseguits per l’orientació sexual. Les imatges d’uniformats pasturant ramats humans cap a la frontera, poc s’adiu a la prosa de l’articulat. “Molts tornaven per voluntat pròpia”, van arribar a dir algunes capçaleres amb una innocència que, de ser-ho en veritat, esdevé diabòlica.
Guanyar el relat. En això consisteix la política. I guanyar el relat vol dir que els altres el digereixen sense massa complicacions gàstriques. Els mitjans han informat de la vulneració dels drets humans sense escandalitzar-se, com si fos una anècdota, una furtiva frase que es pot tallar perquè si no cal contrastar, investigar, analitzar i potser arribar a una veritat incòmoda i incompatible amb la lluminosa instantània de la solidaritat. Però hi ha més. RTVE, el seu Telediario, encara ens tenia preparada un nova exclusiva dies més tard, el 24 de maig. L’equip de corresponsals al Marroc va localitzar a Casablanca l’immigrant que va abraçar Luna. Per fi vam saber que el seu nom és Abdou, que prové del Senegal i que va arribar a Ceuta nadant, amb el seu germà, de qui des de llavors no ha sabut res, ni si està viu o mort... Però l’equip de televisió només ha creuat mig Marroc perquè Abdou i Luna parlen per un xat de vídeo i que ploren i es retroben i que tot això ho capten les àvides càmeres de glutamat fet fotograma. Ningú li pregunta el perquè ni el com de la deportació, ni si va rebre cap assistència, ni com el tractaren les autoritats espanyoles i marroquines, ni com és la vida de clandestí a dins d’un Estat autoritari i d’una societat profundament racista amb els de més al sud... En fi, tantes preguntes desaprofitades.
Sí, Abdou i Luna són una qüestió de noms. També d’ètica, majorment d’ètica periodística. I de manipulació. I, sobretot, d’un concepte de la solidaritat que no mereix tal nom si no busca denunciar la injustícia fins a les últimes conseqüències.
