Aquesta setmana, el Govern espanyol, a través del seu president, ha suggerit la voluntat de decretar els indults als presos polítics catalans, que ja acumulen quasi quatre anys encarcerats. La mesura, segur, no és la millor possible. Però qualsevol decisió adreçada a superar la situació hauria de ser benvinguda. Amb tots els matisos que calguen.
Dit això, l’episodi de l’anunci dels possibles indults és un exemple més com el Govern espanyol és incapaç de ser fidel a una coherència que garantesca la seua credibilitat. Des del primer moment, l’executiu liderat per Pedro Sánchez va tindre l’oportunitat de desmarcar-se d’una ofensiva judicial desfermada. Ofensiva evidenciada ara, encara més, amb l’informe que ha emès el Tribunal Suprem per oposar-se a aquests indults. Un informe que inclou arguments com el de «l’autoindult», en tant que alguns dels presos formen part d’Esquerra Republicana, partit que va desencallar la investidura de Pedro Sánchez; o d’exigències com la del penediment, cosa que el Suprem no va demanar ni al mateix Antonio Tejero per avalar el seu alliberament precipitat. Els arguments de Marchena no són dignes ni del tertulià més despreocupat, però això no l’impedeix d’utilitzar-los.
Conscients que aquesta deriva judicial era més que previsible des del minut zero, l’actual Govern espanyol podria haver reaccionat de moltes maneres. Per exemple, va tindre una gran oportunitat de modificar l’acusació de rebel·lió decretada des de la Fiscalia, ministeri que el mateix Pedro Sánchez es vantava de controlar per perseguir el president Puigdemont. La seua extradició, per cert, va ser una promesa electoral improvisada per Sánchez al novembre del 2019. L’oportunitat perfecta per prescindir de l’acusació de rebel·lió es va donar a l’estiu del 2018, quan el jutjat alemany d’Schleswig-Holstein va rebutjar l’extradició de Puigdemont per no acceptar dita acusació. Aquella decisió va despertar la gran reacció unànime d’una dreta espanyola enfurismada, que fins i tot va arribar a demanar, a través d’Esteban González Pons, la suspensió de l’aplicació del tractat d’Schengen. González Pons, per cert, mira ara d’enarborar la bandera més liberal i ecologista del PP, amb una aparença bastant poc creïble de moderació. Tampoc no es pot oblidar l’argumentari d’alguns mitjans, que arribaven a relacionar la no extradició de Puigdemont amb el fet que el tribunal que l’havia denegat forma part d’un territori alemany fronterer amb Dinamarca i, en teoria, sensible als nacionalismes perifèrics. Altres fins i tot aprofitaven la notícia per recordar «l’empremta nazi» del land.
El PSOE, el govern espanyol, sempre amb mirada curta, no es va atrevir a treballar un relat propi davant aquella narrativa tan poc creïble. L’actitud passiva del Govern espanyol i de la seua òrbita mediàtica davant això, de fet, reforçava la credibilitat de la dreta, que al davant només tenia un silenci còmplice. La dreta, dividida en tres partits, mai no va ser capaç de guanyar les eleccions amb aquest argumentari, però sí que ha pogut imposar-lo sense pràcticament cap oposició. El Govern espanyol, i especialment el PSOE, van tindre oportunitats per contrarestar-lo, però van preferir callar. Com calia esperar, sense cap èxit, atès que la dreta es va erigir com a opositora frontal al «colpisme» català. Un posicionament que mobilitza el seu electorat de manera massiva. Com a exemple paradigmàtic n'hi ha els cartells electorals de José Luis Martínez-Almeida a l’alcaldia de Madrid, que mostraven imatges de Manuela Carmena amb Puigdemont.
Després de tres anys i mig de silenci davant els empresonaments, i de tots els anys anteriors en què el PSOE mai no va fer l’esforç de contribuir a una solució democràtica del conflicte, ara el president Sánchez vol que l’argument de la «concòrdia constitucional» siga convincent. I, efectivament, no ho és. Després d’anys d’oposició frontal, d’intents innecessaris d’exhibir autoritat política –«no habéis aprendido nada?»–, de taules de diàleg ajornades sine die, de visites a Catalunya que fregaven la provocació, de rebutjar trobades de manera sistemàtica –amb burletes incloses– i de reivindicacions del 155, els precedents compliquen la justificació d’un indult decretat pel PSOE. Perquè el partit no ha fabricat cap argumentari previ que, a ulls de molts dels seus votants, i per descomptat dels de l’oposició, faça creïble aquesta necessitat sobtada de «concòrdia». Ni, per descomptat, tampoc no ha protagonitzat fets que contribuesquen a apaivagar el conflicte.
Amb aquests errors de càlcul, serà ben difícil evitar que la dreta es legitime amb arguments que, tot i ser falsos i injustos, no han tingut cap rèplica al davant. El silenci del PSOE durant els darrers anys no encaixa amb la narrativa actual. La dreta, tot fa pensar, serà la gran afavorida d’uns indults que haurien de beneficiar, exclusivament, les víctimes de la repressió.
