Entro a una oficina bancària perquè em signin dos papers que confirmin que hi tinc un compte bancari. Tot és per poder fer la factura per poder acabar cobrant d’un ajuntament al cap de tres mesos, anant tot bé. Els papers ja els porto omplerts perquè me’ls signin i hi posin el tan cobejat tampó que obre totes les portes. A fora de l’oficina s’esperen tres persones. A dins, unes quantes més. Una treballadora regula les entrades i sortides i atén les gestions més senzilles. Una altra, la resta de gestions. Quan finalment hi entro, un noi pregunta astorat si només hi ha una sola persona que atengui tothom i truca per avisar que arribarà tard a una altra banda. La reguladora d’entrades i sortides, una mica superada pel volum de feina però mantenint les formes, em demana si porto la llibreta -allò en paper, com un còdex, sobre el que s’inscrivien tots els moviments bancaris- per així comprovar que, efectivament, hi tinc un número de compte, que és el meu, i per fer que tothom que hagi d’estar tranquil, oficina i administracions diverses, pugui estar-ho. Si no fos que es palpa una mica el neguit per la falta de personal, la falta de temps i la falta de sentit de molts procediments corrents com aquest, em posaria a riure. Però l’únic que faig és mostrar-li el DNI que ja mai em trec de les dents. Per si de cas, mai saps quan te’l demanaran.
Amb la pirueta de demanar-me la llibreta antiga, la noia ha dibuixat una paràbola perfecta sobre l’excés i l’absurd de la burocràcia actual, la quantitat de papers, passos, signatures, conformitats i certificats que s’arriben a demanar per tot, i sobretot, en qualsevol tracte amb l’administració pública. Tot això té una bona intenció, que és la del control i transparència necessaris sobre tots els passos, i també la d’assegurar que l’administració té sempre les esquenes ben cobertes, com la banca. Però l’absurd és ara un cavall desbridat que treu el morro en cada moviment quotidià. Un amic que treballa a la universitat em va explicar fa poc que havia hagut de fer un informe per unes fotocòpies que havien costat 1,89 euros. El cost energètic -personal, tècnic i elèctric- de fer l’informe supera amb escreix el valor de les fotocòpies. L’absurd elevat a la milionèsima potència pot arribar a empantanegar tot un sistema.
Això que amb ràbia i impotència es va anomenant la burrocràcia no només empipa el ciutadà. Fa nosa per al funcionament normal de tota una administració que s’alenteix i es bloqueja només resolent paperassa. Amb la digitalització de molts procediments ens van crear el miratge que tot seria més ràpid i fàcil. Però alhora, cada vegada es demanen més papers digitals i en molts llocs s’aprima el personal destinat a resoldre’ls. Perquè sempre hi ha alguna mena de persona que haurà de mirar-se la paperassa i decidir. I així, la burrocràcia es converteix en una màquina d’endrapar i vomitar papers a tota castanya, tothom l’empeny sense saber per què ni amb quines finalitats. I mentrestant es menja temps, diners i nervis de tothom.
Clàssic exemple d’autònoma (però val per a molts tràmits): per a fer una activitat cultural per a un ajuntament un cop a la història, una activitat amb la qual no t’arribaràs ni a pagar la quota d’autònoma, hi ha vegades -no sempre- que has de fer una quantitat de paperassa per a la qual necessites un manual d’instruccions. I així comença la història, sense ni un bri d’exageració: a l’autònoma li passen unes instruccions sobre els passos per donar-se d’alta com a contractant i per a poder fer la factura com si fos una empresa que s’estarà tres mesos arreglant el clavegueram. Si té sort, l’autònoma, en aquells tres mesos, farà deu feines més per a deu administracions diferents i haurà de pensar, de nou, en: familiaritzar-se amb el portal on donar-se d’alta, amb els papers que li demanen -diferents a cada lloc-, amb els certificats i com aconseguir-los, amb fer el pressupost i com entregar-lo, com fer la factura, què ha de figurar en la factura -el nivell de precisió de cada lloc també varia-, el número de codi que cal posar-hi... Es demana una familiaritat amb tècniques administratives pròpia d’un funcionari o d’un gestor. I així es va eixamplant la bretxa digital, una altra forma de discriminació. Ah, que encara falta un paper? Sí, signa’l i me’l retornes. I no t’oblidis del paper del banc, que si no, no podràs cobrar. És tota una feina paral·lela a la feina feta. I l’autònoma cada cop més autòmat tornarà a l’oficina bancària, on la cua s’haurà multiplicat per tres, la reguladora d’entrades i sortides de fa una setmana ja ha estat rellevada per una altra, i el senyor que truca per avisar que farà tard és el mateix, en la mateixa posició, parlant per telèfon de nou. No s’ha mogut. A dins no hi ha ningú atenent, perquè ha hagut de sortir. Qui sap si ja ha marxat. I una senyora, capcota, diu: “Doncs ara torno, perquè m’he deixat la llibreta a casa.”
