ELS ORÍGENS. Qui més qui menys recordarà aquell 7 de febrer de 1992, quan, a la polideta ciutat holandesa de Maastricht, es va signar el famós Tractat que feia néixer el que avui coneixem com a Unió Europea. Com que el text, però, no entraria en vigor fins el primer de novembre del 1993, durant l’estiu del 92, mentre a casa nostra jugàvem a fer-nos els grecs universals, els francesos van endegar una reforma constitucional que establia, en el mateix article 2, que “La llengua de la República és el francès”. Durant els debats d’aquell temps, es va dir per activa i per passiva que aquell article no volia pas anar en contra de les altres llengües de França, tals com el català, l’occità, el cors o el bretó, sinó que només pretenia protegir França i la llengua francesa de l’intrusisme cada cop més perillós de l’anglès, per als francesos agreujat arran de la signatura del tractat europeu, com ha recordat aquesta mateixa setmana l’exministre i cap del partit centrista, MoDem, François Bayrou.
LA (IN)CONSTITUCIONALITAT. La setmana passada, però, el Consell Constitucional francès –una mena de Tribunal Constitucional embolcallat dels respectius eufemismes que a tota cosa hexagonal li pertoca– va concloure, emparant-se en el ja esmentat article 2, que la flamant llei de llengües francesa, coneguda com a Llei Molac, és “parcialment” (sic) inconstitucional. Aquest “parcialment” és un exemple més de l’estil gal de repressió. En comptes de reconèixer obertament que a la pràctica han invalidat el moll de l’os de la llei i vanagloriar-se’n ostentosament –com haurien fet els nostres estimadíssims veïns espanyols–, els magistrats républicains es van limitar aprohibir el sistema d’aprenentatge immersiu en llengües –mal dites– regionals, així com la inscripció en el registre civil de noms i cognoms amb signes diacrítics diferents dels existents en llengua francesa. El resultat d’això és que fins i tot una part de la premsa més nostrada va enfocar la notícia amb titulars prou esquifits, tenint en compte la gravetat del cas, com ara El Constitucional francès aigualeix la nova llei sobre les llengües regionals. Cal dir, d’altra banda, que no és pas la primera vegada que s’empra la Constitució per denigrar o menystenir els drets de les altres llengües de França. És, mutatis mutandis, el mateix que ja va passar quan es volia que França signés i ratifiqués la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Tanmateix, el cas actual és força més escandalós i incòmode políticament –fins i tot per a l’establishment francès–, tenint en compte que hi ha una diferència cabdal entre la inconstitucionalitat del text de la CELROM i la inconstitucionalitat de la Llei Molac. Mentre la inconstitucionalitat de la CELROM es podia relativitzar atès que, segons el relat jacobí, es tractava d’un text internacional “que no s’adequava als estàndards francesos”, la Llei Molac és un text pensat, escrit, i aprovat per una amplíssima majoria de diputats i senadors electes francesos, és a dir, els representants directes de la sobirania del poble francès. La bufetada del Constitucional, doncs, és a la vegada contra les llengües de França però també contra una majoria de legisladors que després hauran de passar comptes davant els votants.
LA GRAVETAT DE LA SENTÈNCIA. Un dels principals problemes de la deliberació del Constitucional francès és que no només obtura la possibilitat d’instaurar el sistema immersiu en l’ensenyament públic francès –avui només existeixen escoles públiques bilingües, no pas immersives–, sinó que, a més, segons com s’interpreti, hom pot considerar que es posa en risc jurídic els sistemes immersius associatius existents de fa dècades arreu de França, a través d’escoles com les Calandretas a Occitània o La Bressola a Catalunya del Nord. De fet, el Constitucional diu, textualment, això: “En virtut de les disposicions de l’article 2 de la Constitució, l’ús del francès s’imposa a les persones jurídiques de dret públic i a les persones jurídiques de dret privat dins l’exercici d’una missió de servei públic. Els particulars no es poden prevaldre, en les relacions amb les administracions i els serveis públics, d’un dret d’ús de cap llengua que no sigui el francès, ni ésser forçats a un tal ús.”. És a dir, tal com ens ha passat manta vegada als catalans, una sentència constitucional sobre una legislació recentment aprovada, serveix per fer retrocedir encara més els pocs drets existents en una matèria determinada.
LES REACCIONS. És per això que diferents personalitats polítiques com el mateix diputat bretó Paul Molac –impulsor de la Llei– o l’exministre François Bayrou, han pressionat el President Macron que s’ha vist obligat a pronunciar-se sobre l’afer. A través d’un comunicat publicat a la seva pàgina de Facebook, Macron considera que les llengües de França són un “tresor nacional”, reconeix la tasca de les escoles associatives esmentades suara, i insta els poders executiu i legislatiu a trobar la manera de “garantir la transmissió d’aquesta diversitat lingüística en el respecte dels marcs pedagògics àmpliament reconeguts des de fa mig segle”. Cap esment a la possibilitat de fer immersió en les escoles públiques, i cap proposta de reforma del text constitucional. Merament bones paraules per donar certa tranquil·litat i bons aliments al personal i evitar una situació “explosiva”, com ha alertat recentment Bayrou.
LES SOLUCIONS. Personalment, no esperava aquesta decisió del Constitucional francès. Estava convençut que l’estratègia dels poders fàctics jacobins seria d’acceptar la constitucionalitat de la llei i, automàticament, desar-la dins un calaix sense aplicar-ne ni una ratlla, tenint en compte que el mateix ministre d’educació francès s’hi ha mostrat fervorosament contrari. La situació actual canvia les regles del joc hexagonal i obre la porta a nous horitzons, atès que feia molt de temps que occitans, catalans, bascos, bretons…, no constataven d’una manera tan clara i diàfana que la República francesa d’avui no els permet ser ni existir. Per primer cop d’ençà de fa molt de temps, la “perifèria” francesa ha sentit l’exclusió injustificada del poder parisenc amb tota la seva dimensió. Per això, no puc evitar de sentir certa esperança després d’aquesta decisió. Però amb l’esperança no n’hi ha prou. És peremptori que des de Catalunya treballem coordinadament amb la resta de llengües de França per canviar l’article 2 de la Constitució. No hi ha cap altre camí que exigir als partits polítics francesos una revisió de l’article 2 de la Constitució, que reconegui la resta de llengües de França com a llengües també de la República, abans o després de les eleccions presidencials i legislatives que tindran lloc d’aquí un any. Això també és responsabilitat nostra, dels catalans, atès que també ens hi juguem el futur de les nostres dues llengües pròpies: el català i l’occità. Em consta que dècades enrere el President Pujol, entre d’altres coses, va aconseguir que per primer cop les administracions públiques franceses duguessin a terme certa política lingüística a Catalunya del Nord. Serà capaç el nou govern català d’assumir amb intel·ligència el rol d’actor diplomàtic de primer ordre per protegir les seves llengües també frontera enllà, tal com fan la majoria de països seriosos? Veirem ben.
