Potser el que resulta més desconcertant del darrer llibre de Philippe Sands, Ruta d’escapada, no és el retrat de l’assassí de masses. Al capdavall, Otto Wächter, governador de Cracòvia durant la invasió alemanya, és un nazi de pedrapicada. Per tant, se’ns presenta com un home on el sentit del deure, l’orgull racial, i altres qüestions com ara l’ascens social permeten que puga condemnar milers de jueus als camps d’extermini. L’elegant Wächter ho fa sense cap dubte ni remordiment, i la seua bella i fogosa esposa, mare dels seus nombrosos fills, s’aprofita de la seua situació envejable, i s’agencia d’una bona casa, i furta obres d’art amb què decorar aquella mansió nova de trinca. Viuen en el luxe, en un excés burgés inimaginable uns pocs anys abans (quan l’Otto era perseguit a Àustria per les seues idees nazis). Són uns vencedors, i la resta són vençuts, i si una part acaba esclavitzada i una altra es transformada en cendra i llançada al vent, no hi ha res de què alarmar-se. Són els signes del temps.
Aquest retrat l’hem vist en moltes altres obres sobre els perpetradors de l’holocaust. Wächter no és un ximple, ni un tarambana. Ans a l’inrevés, és tan brillant i detallista que progressa ràpidament. Tampoc era un ximple Reinhard Heydrich, el governador de Praga. Ni tants altres carnissers, que varen ser peces necessàries per a aquell immens i complex engranatge de destrucció humana. El retrat que fa el periodista Kazimierz Moczarski, en Conversacions amb un botxí, del tinent general de les SS Jürgen Stroop, que va conduir la liquidació del gueto de Varsòvia, mostra un home llegit, que tenia més de cent-vuitanta llibres en la cel·la de la presó. La conversa amb Moczarski és angoixosa perquè en cap moment el general mostra cap mena de penediment: està convençut que va fer el correcte.
I, tanmateix, el més interessant del llibre de Sands no són els anys de nazificació, ni tampoc aquella part dedicada al poder, quan Wächter és totpoderós i mata jueus a punta de fossa. El més corprenedor del llibre és “la ruta d’escapada”, i com Sands ressegueix els anys clandestins d’aquest nazi, i totes les ajudes i simpaties que va rebre. Wätcher viu amagat durant uns anys als Alps, de refugi alpí en refugi alpí, amb la complicitat més o menys consentida dels habitants. Però a partir d’un moment determinat, decideix refugiar-se a Roma, i allí rep l’ajuda del bisbe alemany Hudel. Sands descobreix als lectors “la ruta de les rates”: és a dir, com amb la complicitat del Vaticà molts d’aquells nazis aconseguiren canviar la identitat i fugir a Argentina, o a qualsevol altre país llatinoamericà.
Otto Wächter no ho va aconseguir, perquè va morir en estranyes circumstàncies. Sands explica que en la seua família es donava per segur que l’havien enverinat, però el llibre va demostrant, tot al llarg de pàgines farcides de detalls, que no fou així. La hipòtesi més possible és que Wächter morira a conseqüència del tifus, degut a la seua afició a nedar en el Tíber.
El bisbe Hudel li va administrar l’extremunció. Sands també explica amb detall que els nord-americans estaven implicats en la ruta de les rates. Si molts nazis acabaren a Amèrica llatina fou amb el vistiplau dels servei secrets de Washington. En un moment àlgid del llibre, Sands entrevista John le Carré, que va estar com a espia a Polònia poc després de la guerra, i aquest li confessa que varen passar de perseguir nazis a defensar-los dels comunistes. Aquesta aliança sinistra entre el Vaticà i els serveis secrets nord-americans per salvar nazis és potser allò que més corprèn del llibre. La magnitud de l’acusació, la putrefacció de tot plegat. Al final del llibre, Philippe Sands visita la tomba impressionant del bisbe Hudel. Escriu: “A la pedra hi havia gravades les paraules Der Friede Sei Mit Dir. La pau sigui amb tu”.
