Volem un govern! Mori el govern!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la CUP segur que saben que el nou govern liderat per Pere Aragonès incomplirà els acords que va firmar amb ells a canvi que li garantissin els vots a la investidura. Ja ho hauria fet en solitari (digueu-me mal pensada, però ho constata la història recent), però amb la incorporació a última hora de Junts al govern no només s'han diluït alguns dels punts, sinó que n'hi ha que s'han esfumat sense deixar rastre.

Tal i com recull el periodista Roger Tugas a NacióDigital, el nou govern no contempla cap pla ni calendari de recuperació de centres privats i concertats cap a l'educació pública ni tampoc avançar cap a un sistema de titularitat i gestió pública del sistema sanitari, dues de les pedres angulars del pacte ERC-CUP. Ni tampoc hi ha rastre de la municipalització de serveis com l'aigua.

Altres aspectes de l'acord entre la formació d'Aragonès i l'encapçalada per Dolors Sabater sí que apareixen al programa del nou executiu, però sense terminis ni detalls sobre com s'implementaran. I això els converteix en paper mullat. No hi ha termini per la llei de transició energètica (a l'acord original s'havia de fer abans del 2022) ni per la llei de biodiversitat (que s'havia d'aprovar abans del 2023), i el pla pilot de renda bàsica universal es queda sense detallar les fases. Un altre dels temes centrals, l'avaluació dels resultats de la taula de diàleg amb l'Estat, també es queda sense dates.

Amb aquest panorama, es fa difícil per als cupaires donar suport a un govern que ja ha posat per escrit que no respectarà ni els mínims que el nou president va pactar amb la CUP el mes de març i que no farà servir el 52% de vots a formacions que es declaren independentistes per exercir el dret a l'autodeterminació. Però la setmana passada, els nou diputats i diputades de la formació van permetre al Parlament de Catalunya la investidura d'Aragonès com a president de la Generalitat.

Amb el cronòmetre per a l'activació d'una nova convocatòria d'eleccions al límit, era molt difícil per a la CUP d'impedir la formació del nou govern i enviar-nos a les urnes. Malgrat que de raons no en falten si es compara l'acord d'ERC amb els neoconvergents amb el del mes de març, que ja era molt de mínims per a un gruix important de la militància de l'esquerra independentista. Però fa molts mesos que vivim amb un govern en situació d'interinatge que fa difícil anar-li a fer reclamacions o a exigir-li compliment d'acords. I s'hi suma això que anomenen esgotament pandèmic, que afegeix pressió sobre les ganes de bona part de la població de trencar amb les picabaralles partidistes que hem viscut en paral·lel a les mesures de confinament. I sobretot no es pot oblidar que és la primera ocasió que tenen els cupaires de votar un president d'Esquerra Republicana després d'haver-se empassat dos gripaus convergents.

Però la comprensió pels vots que permeten investir un govern autonomista que ja anuncia que no revertirà la dinàmica de polítiques marcadament neoliberals, no ha de ser una carta blanca per aquest govern. Ans al contrari. Hauria de ser un punt d'inflexió per fer una oposició frontal des de Parlament a les polítiques antisocials i encotillades en els límits que imposa l'estat i també la Unió Europea. I fer valdre els punts de l'acord del mes de març per exigir al president Aragonès, que és del partit que els va firmar, que els compleixin.

Però amb això no n'hi haurà prou. Nou diputats sols no tenen tanta força. I a més el govern sabrà trobar altres aliats a la cambra autonòmica amb qui aprovar lleis i pressupostos del seu gust. Per tant, caldrà que la CUP recordi que sense un carrer actiu, combatiu i autònom, no es podrà, com deia el diputat Xavier Pellicer entrevistat per Xavier Grasset al Més324 hores després de l'acord ERC-Junts, “garantir drets que no tenen cabuda en el marc autonòmic actual” i forçar polítiques que avancin realment cap a la conquesta de drets nacionals i socials.

També caldrà elaborar l'estratègia per a una nova confrontació amb un estat que mostra que tant hi fa qui mani a la Moncloa. Perquè encara que hi hagi el govern espanyol més progressista de la història, el resultat és que continua perpetuant la repressió contra l'independentisme (amb la necessària i activa col·laboració dels Mossos); que envia l'exèrcit a reprimir les persones que arriben buscant refugi o una vida sense pobresa ni misèria; que no resol que les dones continuem ocupant-nos de sostenir la vida de manera altament precària, o que continua sense derogar la reforma laboral ni la Llei mordassa.

Ara que ja hi ha un govern que no volíem, mori el mal govern!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Laia Altarriba
Laia Altarriba

Periodista