La possibilitat (real) del caos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa només uns dies que s’ha estrenat The Circle, pel·lícula dirigida per James Ponsoldt, i que compta amb la presència d’Emma Watson o Tom Hanks. Sense ser cap prodigi de narrativitat cinematogràfica contemporània, és una pel·lícula que els recomano: toca temes tan inquietants com la fi de la privacitat deguda a l’omnipresència i voracitat de les mal anomenades “xarxes socials”, que ni són xarxes ni són socials, sinó una enorme ratera que viu dels continguts que li proporcionem de franc. La pel·lícula tracta una segona qüestió potser més preocupant i tot, malgrat que tendim a fer veure que no existeix. No hi volem pensar: fa massa por. Què passaria si avui mateix, ara mateix, Google i tots els seus serveis deixessin de funcionar de cop i volta durant un parell de dies, o fins i tot un parell de setmanes? No és difícil visualitzar un somriure condescendent que, amb gest paternal, ens recorda que “això no pot arribar a passar”. “Internet —afegirien— és una xarxa descentralitzada que fa impossible que...”, etc. És un argument molt semblant al de la flotabilitat incondicional del Titanic. Si, per les raons que fossin, això succeís ara mateix, la majoria d’empreses, serveis i institucions públiques i privades tindrien problemes molt greus i, en molts casos, deixarien de funcionar. La crisi que se’n derivaria transformaria la de 2008 en una simple anècdota. Google no és només un cercador. Al febrer de 2016, per exemple, Gmail va arribar als mil milions d’usuaris, tant privats com corporatius. Per tant, què passaria si...? Millor no acabar la pregunta.

El físic nord-americà Mitchell Feigenbaum, un dels pares de l’anomenada “teoria del caos”, afirma que hi ha sistemes tan complexos que resulten impredictibles d’arrel. El comportament a llarg termini dels mercats financers o del clima —per il·lustrar-ho amb dos fets que no tenen res a veure entre si— no es poden predir amb exactitud. Fa pocs anys, abans que els càlculs de Feigenbaum o els raonaments de John Horgan fossin coneguts, hauríem afegit una postil·la tranquil·litzadora a l’anterior enunciat: “no es poden predir... de moment”. La inclusió o no d’aquest brevíssim afegit, aparentment innocu, té unes conseqüències epistemològiques enormes. Si apliquem una inferència inductiva a aquesta qüestió, prenent com a referent implícit la idea de progrés en la versió més positivista, arribaríem, evidentment, a l’afirmació oposada: fa 100 anys les prediccions climàtiques eren molt imprecises; fa 50 anys, en canvi, ja eren bastant més fiables; fa 25, molt més, etc. Si portem aquesta inducció fins al límit, estarem facultats a afirmar que, en un determinat moment, hi haurà prediccions meteorològiques a llarg termini que siguin absolutament fiables i precises. Aquesta suposició, però, és insensata: la barrera entre allò que és predictible i el que no ho és es basa en el nombre de variables inicials, un nombre que en el cas del clima resulta vertiginós. L’anterior constatació té dues lectures: una de positiva que ens convida a no perdre el temps amb objectius quimèrics; i una altra de negativa, que pot traduir-se en una actitud timorata i fins i tot catastrofista amb relació als grans reptes del coneixement humà. Sigui com sigui, avui predomina una mena d’actitud escapista que sembla ignorar els riscos d’un món completament digitalitzat i interconnectat a través de pantalles.

Un exemple gens imaginari: el 2011, les operacions borsàries basades en algoritmes preprogramats —és a dir, no en decisions dels inversors i dels operadors— ja van superar el 50% del total. L’ús de màquines amb programes algorítmics permet formular milers d’ordres de compra i venda. Es tracta del High Frequency Trading. Al maig de 2010, i per pura casualitat, la conjunció de determinades ordres de compra i de venda simultànies va provocar l’anomenat Flash Crash a Wall Street: en uns segons, i com per art de màgia, es van volatilitzar 800.000 milions de dòlars capitalitzats.

En definitiva: sense necessitat d’apel·lar a cap catastrofisme, és evident que l’ecosistema digitalitzat és caòtic per la seva mateixa naturalesa, no degut a una contingència que pugui arribar a ser corregida, o fins i tot neutralitzada, per mitjà de recursos tecnològics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ferran Saéz
Ferran Saéz

Escriptor i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.