L’episodi viscut a les costes africanes de sobirania –per dir-ho així– espanyola evidencia moltes coses. Per exemple, fins a quin punt bona part del nacionalisme espanyol aconsegueix aparentar que es carrega de raons mentre exhibeix una ignorància intel·lectual cada vegada més grollera.
No és la primera anècdota en aquest sentit. José María Aznar es va carregar de retòrica patriòtica per envair l’illa de Perejil a principis d’aquest segle, i va aconseguir convertir l’anècdota –més o menys afortunada– en tot un afer d’Estat comparable a les guerres colonials, extingides ja fa temps, però sempre presents a l’imaginari nacionalista espanyol.
Ara, amb morts i amb imatges dramàtiques pel mig, el nacionalisme espanyol, concretament el de dreta, ha estat capaç de marcar el relat fent servir termes com ara invasió, al voltant del qual ha girat un debat que ha quedat condicionat per a l’esquerra, incapaç de desmarcar-s’hi. I, encara més, aquesta esquerra ha respost emulant un discurs patriòtic –per als seus opositors, dels quals no en traurà cap vot, bastant poc creïble– en què arriba a reivindicar les expulsions en calent dels «il·legals» que van creuar la frontera tot jugant-se la vida. Ja va passar la setmana anterior amb l’afer de les corregudes de bous a la televisió pública: la dreta s’explicava perfectament exigint-ne la retransmissió i l’esquerra, poregosa, s’hi va abstenir amb discursos ambigus que no convencen a la dreta i que no satisfan els seus propis votants.
Exhibir patriotisme per guanyar suports és, possiblement, la pràctica més vella de la política. El mateix Marroc ho fa per despistar l’opinió pública dels problemes interns que es viuen en aquesta dictadura beneïda per Occident, presonera de la realpolitik, excusa eterna per esquivar responsabilitats. A les guerres colonials d’ara fa un segle, l'Estat espanyol, traumatitzat per haver perdut l’etiqueta ostentosa d’imperi, utilitzava el relat patriòtic de la ficció colonial per complaure els seus habitants, satisfets amb el domini sobre altres països. Es transmetia, així, una sensació de superioritat –falsa, per descomptat– sobre altres pobles. Sensació que servia per retroalimentar l’orgull patriòtic i per compensar les mancances d’un Estat que es resistia a les primeres grans onades democratitzadores d’Occident. Tot mentre s’ofegava en estructures arcaiques que es resistien a desaparèixer.
Curiosament, aquell discurs funcionava. Fins i tot en aquells que patien fam, que no eren pocs. Per això va ser tan terrible el trauma de la descolonització: la derrota davant els subordinats es traduïa en la condició subordinada del mateix poble que havia perdut la colònia. D’ací el «desastre» o «trauma» del 1898 del que parlen els llibres d’història. I d’ací la indignació popular posterior amb episodis com el desastre d’Annual, ara tot just fa un segle.
El discurs patriòtic funciona, però es gira a la contra davant les derrotes. Per això, en situacions com l’actual, totalment distinta a les anteriors, el nacionalisme espanyol, concretament el de dreta, dibuixa un escenari de bel·ligerància en què els seus s’han de sentir obligats a guanyar. Tant fa que «els altres» arriben en pastera, nadant o enfrontat-se a trets de la policia mentre boten una tanca amb punxes: el discurs patriòtic, si serveix per confrontar, és eficaç al 100%. Per això decep que l’esquerra –la part més moderada, però esquerra a ulls dels qui els voten, al cap i a la fi– caiga en la trampa i compre falsos relats que l’allunyen dels seus orígens i dels seus votants, que esperen més humanitat i menys incendis.
Mentrestant, per cert, els representants polítics que prometen defensar els territoris espanyols a l’Àfrica «amb totes les conseqüències», es preocupen de visitar aquests indrets quan hi ha una situació de crisi. La taxa d’atur de Ceuta, una de les més greus de l’Estat –frega el 30%– i la situació d’empobriment són dissimulades amb una retòrica que no soluciona la vida de ningú, però que satisfà els caps calents que necessiten sentir-se recolzats en la seua lluita imaginària. El discurs nacional, no necessàriament tòxic, sovint és imprescindible. Menysprear-lo és un error de càlcul. Però encara ho és més caure en les trampes que tan bé funcionen a la dreta. El tweet de Matteo Salvini celebrant la reacció del «govern espanyol d’esquerra» contra els migrants resumeix aquesta actitud tan ambigua, i tan contraproduent, davant una situació tan dramàtica.
