Imagineu que un senyor molt savi s’enfila a una tarima de més tres pams per parlar-vos de Hegel, de Fichte i de Kant. Imagineu-vos, a més, que aquest senyor circumspecte ⎯i amb aspecte de docte vetust⎯ ha decidit que per res del món no us farà cap introducció general sobre aquests titans filosòfics perquè, encara que no us n’expliqui el secret, el senyor considera que no hi ha cosa més matussera i més pretensiosa que voler abastar el que no es pot i que voler fer planer el que no ho és. Imagineu, fins i tot, que aquest senyor té una mania profunda a qualsevol idea que no sigui concreta, que no sigui tangible, que no sigui ubicada.
Imagineu-vos, per tant, que aquest senyor, que així com està d’enfilat, us parla des d’una superioritat estrictament física (més de tres pams, té la tarima) de la doctrina de l’Estat de dret en les obres de Hegel, de Fichte i de Kant. Potser podria haver triat la transcendència del jo, la metafísica dels clavells d’aire o l’ètica que comparteixen els reis i els pirates, però no: enguany ha decidit que, així com estem d’enfangats, parlarà de l’Estat i ho farà a partir de tres ossos de mal rossegar de l’idealisme alemany.
Imagineu, finalment, que aquest senyor es dedica a aital escomesa durant dues hores seguides i que ningú l’interromp. En cap moment no ha advertit que no es parli ni ha pronunciat cap amenaça subtil ni de manera encriptada ha fet ús del poder que li confereixen les institucions i les hores llegides. Ben al contrari: se sobreentén que allò que li agrada és que li facin preguntes. Només cal alçar la mà i esperar el torn per formular-la. La relació amb aquest mestre efectivament és jeràrquica. És ell el qui en sap i la resta escoltem i la resta aprenem amb uns ulls com taronges i allò que sentim a vegades és èxtasi, a vegades admiració, a vegades fatiga i a vegades un agraïment infinit i una sensació d’immens privilegi ⎯perquè està compartint el que sap, perquè ens estem il·lustrant, perquè intentem fer-ho nostre.
Imagineu, tot seguit, que la pràctica docent que aquest senyor porta a terme és titllada d’anacrònica i encara pitjor: d’antidemocràtica i de masclista. La relació que estableix amb els seus alumnes fa saltar les alarmes de l’altra pedagogia o de la pedagogia engagé ⎯perquè es considera que no pot ser que no es facin feines en grup i que el saber no es produeixi horitzontalment i col·lectiva.
Davant d’això, els qui l’acusen s’afanyen a bastir un pla d’estudis contrari a l’antigor repatània: a partir d’ara el professor farà quatre pinzellades del tema, no caurà en el mareig de cap obra concreta i seran els alumnes els qui facin la feina. Resultat: alguns enllaçaran Derrida amb la novel·la de moda, altres fusionaran Foucault amb el 3G i els de més enllà parlaran de com de brillant és el socialisme de Jeanne Hersch refutant des de dins la filosofia de Heidegger. Conclusió: l’ambient es dissol, l’aprenentatge es fa líquid, s’instal·la una dispersió estratosfèrica que interessa molt poc, es produeix un frau no només acadèmic, sinó també econòmic (recordem que el màster costava, com a mínim, uns dos mil euros per curs) i aquí ningú entén ni a Hegel, ni a Fichte ni a Kant.
I insisteixo: allò que més se li ha retret a aquest senyor és, justament, que sigui un senyor. Un senyor al qual se l’identifica amb una mena de dèspota i al qual, des de la crítica i paradoxalment, trobo que se li confereix un poder tan extraordinari que seria capaç d’anul·lar la discrepància i d’acollir la diversitat.
Doncs sí: és un senyor que resulta que en sap. I que ni la llei de la gravitació universal ni el binomi de Parmènides Ésser-Intel·ligència no tenen sexe, ho va explicar Maria Aurèlia Capmany d’una manera molt clara i d’una manera preciosa a La dona a Catalunya: consciència i situació (1966). Potser aquest senyor ha llegit Capmany o potser no ho ha fet perquè té algun prejudici mil·lenari que caldria tombar. Però el que està clar, això sí, és que Capmany és tan feminista i tan sàvia que ha après a fer capitular tot prejudici en contra dels homes.
