Més val llapis curt que memòria llarga. Perquè la memòria, com el sucre, endolceix i engreixa els records fins a deformar-los totalment i llevar-los el sabor original per més amarg que siga. Efectes del pas del temps i la melangia mal entesa, si més no.
L’efecte edulcorant es va fer palès per enèsim cop amb l’acomiadament lacrimogen d’Isabel Bonig, l’exlíder del PP valencià que, tot i menjar-se el marró de posar-se al capdavant d’un partit corcat per la corrupció, ha sigut defenestrada per Gènova sense cap pietat. Dependre del dit arbitrari de Madrid té aquestes coses... L’agraïment sincer per la sintonia personal a dos membres destacats de l’oposició —Manolo Mata (PSPV) i Fran Ferri (Compromís)— ha estat una rara avis dins la política barroera actual de trinxera, fake news i insult permanent i, per un moment, va fer que hom s’enlluernés amb la dirigent popular. Sempre se’n van els millors, diuen.
La memòria —fins i tot, la llarga— no deixa de ser un producte del cervell humà que es corromp amb facilitat amb els àcids de la bonhomia i les bones intencions. En canvi, el llapis i, per extensió, l’hemeroteca —fins i tot, la curta— resisteix molt millor al poder de les llagrimetes, les flors i les violes. Per citar només un exemple, l’hemeroteca no esborra que la Bonig de la plorera embafosa és la Bonig que proposava la delació anònima de docents contra l’adoctrinament en l’aula. Una tècnica que faria caure la bava del dictador de qualsevol règim totalitari amb l’únic propòsit de desprestigiar el professorat i llançar merda sobre la feina de l’escola valenciana. Poca broma.
Tot i el xou ploramiques, Bonig és també la dirigent que, en cas d’haver tingut a favor l’aritmètica electoral, hauria obert la porta de la Generalitat a la ultradreta de Vox i als Ciutadans de Toni Cantó. No s’ho hauria pensat ni un minut.
El PP, de fet, és molt donat a apel·lar a la memòria boirosa i no al llapis perquè, normalment, els convé més. Bonig es presentava com a cara visible d’un “nou PP”, renovat i lliure dels llasts del passat, allunyat de les vergonyes que salpebraren el País Valencià quan tot allò de Camps. Porten repetint-nos des de 2015 que res no hi tenen a veure. I ens ho repetirà compulsivament Carlos Mazón, el successor previsible.
La fins ara líder del PP, però, era la consellera d’Infraestructures de Francisco Camps quan la corrupció va esclatar i va fer tota la carrera política a cavall entre les Noves Generacions i l’Ajuntament de la Vall d’Uixó mentre tot allò del “vell PP” passava. Ella era, de fet, la coordinadora del PP, dona de confiança de Camps i una de les fontaneres principals del partit en 2008.
Per la seua banda, Mazón també tira de “nou PP” i indignació tèbia contra l’herència corrupta. Fins i tot, li han buscat un rival de nyigui-nyogui que, diuen, és un home de Camps. La llàstima és que el reietó alacantí ja tenia càrrec en 2003 de la mà del “vell PP” després de quatre anys de serveis a l’IVAJ; en 2007 ocupava despatx a la Diputació d’Alacant —consulteu hemeroteca sobre el lloc i l’època— i era un dels satèl·lits de l’expresident —i expresidiari— Zaplana, amb qui mai no ha trencat.
La veritat és que no hi ha un nou i un vell PP, sinó una continuïtat evident en un partit que ha actuat com una banda criminal durant dècades. La majoria de dirigents actuals que podien ser per edat a l’època negra, hi eren.
Podríem dir que el “nou PP” té trajectòria i currículum. Una trajectòria forjada en l’època en què el Banc de València va fer figa després de deixar-li dos milions d’euros al corrupte Jaume Matas, o de la fallida de la CAM, amb dirigents que pagaven prostitutes a 2.000 euros la nit amb els diners de tots; o del cas Gürtel, els grams de Ricardo Costa, Correa, el Bigotes, Orange Market i tot el que envoltava a Camps; del finançament il·legal del partit; del dopatge electoral i la caixa B... I més encara: el casos Brugal, Emarsa o Nóos; els tripijocs de bordell del cas Majestic; el cas Fabra, a qui sempre li tocava la loteria; els negocis tèrbols de Cotino i l’activitat criminal de Rafael Blasco; els pufos de l’urbanisme salvatge, com Porxinos o el Manhattan de Cullera; el menyspreu i la indecència amb les víctimes del metro; Alfonso Rus, contant bitllets i titllant de “gilipolles” els seus votants; els sobres amb bitllets de 500 euros a l’ajuntament de Rita Barberà, a qui volien fer ara alcaldessa honorària de València fins que la detenció del seu dofí ens ha recordat qui era...
Res que no s’haja escrit ja abans, és clar. Però, com diu la saviesa popular, quan el Mazón de torn ens vulga vendre la moto del “nou PP”, no tireu de memòria, sinó de llapis. I, si us sembla curt, només és perquè porta anys escrivint la podridura inesgotable de la dreta valenciana.
