Primers anys del segle XXI a Itàlia: el multimilionari Silvio Berlusconi creava un partit anomenat “Il Popolo della libertà”. Pretenia que la dreta més rància segrestés el concepte de llibertat i robés a l’esquerra la seva tradició de lluita per la democràcia encarnada pel Partit Comunista Italià, primer contra Mussolini i després amb la formulació de l’eurocomunisme, que vinculava la construcció del socialisme a la democràcia. El president de la regió de la Pulla, Nichi Vendola, format en el PCI, impulsà un projecte progressista que animava l’esquerra a “reprendre el camí”. El batejà com a “Sinistra, Ecologia, Libertà”. Es negava a regalar el mot “llibertat” a la dreta. Més enllà de la tortuosa evolució de la política italiana, la idea continua essent encertada.
Sentir cridar “llibertat” a la gent que aclamava Díaz Ayuso després de la seva victòria a les eleccions de la Comunitat de Madrid fa mal. Apel·lar a la llibertat i blanquejar el franquisme o pactar amb Vox no deixa de ser contradictori. La relació de la dreta espanyola amb aquest valor no és gaire lluny de la política que va aplicar Trump als Estats Units ( la llibertat de portar armes i construir murs) o de la que defensa a Europa l’extrema dreta de Salvini omplint de persones ofegades la Mediterrània. És la falsa llibertat que es fonamenta en la desigualtat, en l’existència d’una ciutadania de primera, una de segona i una de tercera que ni tan sols és ciutadania.
Més enllà de criticar que es confongui llibertat amb la capacitat d’anar a prendre una canya a un bar mentre la gent gran es mor a les residències, hi ha un debat que no pot esperar. Els que ara criden "llibertat" són els que no la defensaven durant la dictadura, els que apliquen la lògica del mercat sense límits i el control inhumà de les persones que volen superar els murs d’aigua o de ciment, els que, encapçalats per Mario Vargas Llosa, José María Aznar i Albert Rivera, clamaven contra l’estat d’alarma durant la pandèmia però varen avalar una llei mordassa que conculca els nostres drets, els que rebaixen la pressió fiscal a les rendes altes i han retallat serveis públics com la sanitat, els que aplaudeixen que els presos independentistes continuïn a la presó mentre troben excessives les sentències que condemnen als corruptes o als culpables de violència masclista, els que exigeixen mà dura contra les persones sense llar que ocupen pisos de fons voltor però callen quan Israel expulsa famílies palestines de casa seva, els que relativitzen o neguen el canvi climàtic perquè posen per davant el seus interessos materials al futur del planeta, els que creuen que tot govern d’esquerres és il·legítim per definició.
No podem menystenir la capacitat d’expansió d’aquestes idees; l’egoisme i la insolidaritat són molt presents a la nostra societat. A Catalunya hem vist gent independentista benestant defensar Ayuso perdonant-li el seu discurs espanyolista. És un relat que també fa forat en barris populars i en sectors que no formen part del clan dels escollits. L’esquerra ha de reflexionar: és massa fàcil donar la culpa a la ciutadania que cau a la trampa. Potser caldrà saber fer pedagogia en positiu sobre els valors alternatius.
A la cerveseta a la terrassa enmig d’una pandèmia com a símbol de llibertat, hi podem contraposar la visió ben diferent de Joan Margarit: “La llibertat és quan comença l’alba / en un dia de vaga general”. El poeta de Sant Just Desvern hi afegia: “Les paraules República i Civil. / Un rei sortint en tren cap a l’exili”. I ens recordava que “La llibertat és una llibreria./ Anar indocumentat. Són les cançons / de la guerra civil. / Una forma d’amor, la llibertat”. Cap d’aquestes formulacions podrà ser mai assumida per Díaz Ayuso. No hi ha llibertat sense igualtat i fraternitat. La llibertat és d’esquerres.
