Enguany la meua filla Marta ha preparat un planter de tomaques Montserrat. A Marta l’atrau l’agricultura, i un dels seus entreteniments és plantar llavors en els tests de casa, que després trasplanta a l’hort. Això fa que tinga les seues plantes, i que quan ve a l’horteta córrega a veure com han crescut. Recorde que jo feia el mateix quan tenia la seua edat, i admirava el prodigiós efecte de la germinació, i m’intrigava quin aspecte tenia per exemple una mata de llentilles o de cigrons. De vegades, quan veig créixer una planta, recorde aquells moments pregons de la infantesa.
Yuval Noah Harari, en el best-sellerSapiens, relata que en algun moment els primers humans varen establir aquella connexió entre la llavor i la planta, i que alguns d’ells varen començar a plantar, iniciant-se d’aquesta manera l’agricultura. En compte d’anar a buscar espigues de blat per les praderies, varen cultivar-les. Allò va promoure el sedentarisme: la recompensa alimentària era escassa però segura, i l’home caçador recol·lector va haver de triar entre la incertesa del nomadisme o la certesa escassa del sedentarisme. En aquest punt, Harari desenvolupa una de les idees més sorprenents i enginyoses de Sapiens: segons ell, aquell pas al sedentarisme fou la gran trampa en la qual va caure l’espècie humana. En molt poc temps, els primers humans varen passar d’un estat caçador, nodrint-se de carn i bona cosa de proteïnes, a ser esclaus d’unes collites que sovint eren massa escasses i ben poc nutritives. Al mateix temps, la convivència amb animals domesticats va originar tota mena de brots epidèmics desconeguts.
Mentre treballe el meu hortet biològic, pense en tot això. Trac les males brosses, i netege els marges, on s’amaguen bona cosa de caragols, tisoretes i saltamartins. El marge pot ser un aliat per a la fauna auxiliar, però alhora és un cau de plagues. Pense en aquells primers homínids que havien posat el seu destí en aquells incipients brots de blat i que, de colp i volta, els veieren destruïts per l’arribada d’un depredador inesperat, i com allò va donar lloc a aquell atzucac evolutiu: ja havien invertit massa en una estratègia de vida per a poder regressar al nomadisme. Com diu Harari: “Una sèrie de decisions trivials dirigides principalment a omplir unes quantes panxes (...) va tenir l’efecte acumulatiu d’obligar els antics caçadors-recol·lectors a passar-se el dia transportant galledes d’aigua sota un sol de justícia”.
En un quadre titulat La caiguda d’Ícar, atribuït amb dubtes a Brueghel el Vell, es veu en primer terme un home llaurant amb la rella un clos de terra, i al davant seu s’obri una ampla perspectiva, amb la mar al fons. En un cantó, es descobreix Ícar caient a la mar i ofegant-s’hi. L’obra ha donat lloc a molta especulació, perquè sobta la tranquil·la laboriositat de la pagesia enfront de la gran i tràgica epopeia del fill de Dèdal. En aquest sentit, la majoria dels crítics d’art l’han interpretat com un cant al treball humil i a deixar de banda les grans gestes que no porten enlloc.
I, certament, amb l’agricultura, l’home va abandonar els grans somnis, i es va arrelar a la vida segura i modesta, a la minsa existència de tirar endavant un bocí de terra. Però, tanmateix, el que no imaginaria mai Brueghel és que gràcies a tot això, l’home ha aconseguit volar, i no sols això, sinó que ha enviat una nau espacial a Mart i l’està explorant amb un robot. Per arribar al cosmos no havia més camí possible que el de cultivar primer el teu hort. La terra ens va fer esclaus, però aviat ens permetrà conquerir les estrelles.
