La internacionalització del procés

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vet aquí un tema que suscita divisió interna i no poques expressions de desànim entre els partidaris de la independència de Catalunya: valen la pena els esforços del Govern de la Generalitat per donar a conèixer el procés arreu del món i mirar d’atreure atenció i pensament de fora al debat? S’ho paguen els desvetllaments, si és per obtenir actes i viatges tutelats pel cos diplomàtic espanyol, respostes de manual (“aquest és un afer intern d’Espanya”) i fins i tot imatges indesitjades com la de l’oportunista Maduro fent-se la foto amb l’estelada només per molestar Mariano Rajoy i des del complet desconeixement i desinterès per la qüestió catalana?

La resposta és que sí que val la pena, però que aquesta és una (altra) part del procés no apta per a impacients. Potser els dirigents independentistes haurien d’explicar amb més claredat que el reconeixement internacional, efectiu i ple, no s’obtindrà ara, perquè això senzillament no passa mai. Els Estats, com és sabut, són del tot renuents a pronunciar-se sobre processos d’independència fins que no arriben al seu desenllaç, és a dir, fins que la independència s’ha proclamat (si això no acaba succeint, habitualment no es pronuncien de cap manera).

Mentrestant, el més senzill és, efectivament, tirar de la resposta a l’ús, que és aquesta dels afers interns de l’Estat dins el qual es produeix l’intent de secessió. No cal estendre’s en exemples perquè no en tindríem a bastament amb tot l’espai de l’article, però tal vegada n’hi ha prou d’esmentar Kosovo (per mencionar una nació que no ha obtingut el reconeixement d’Espanya, però sí el de la immensa majoria de la comunitat internacional) i Escòcia (com que el resultat del referèndum va ser negatiu per a la independència, de moment queda com un afer intern del Regne Unit, però si el resultat hagués estat favorable, o si ho és en un segon referèndum futur, com demana el Govern escocès, no hi ha cap dubte que el reconeixement internacional serà, si no unànime, sí absolutament majoritari). I no s’ha de menystenir el fet que un procés seriós d’independència, fins i tot si acaba essent fallit pel que fa al resultat, té la virtualitat de posicionar la nació que el duu a terme dins l’escenari internacional; de conferir-li, per dir-ho així, una personalitat diferenciada: verbigràcia, una altra vegada el cas d’Escòcia i la seva voluntat de permanència dins la UE, desmarcant-se així netament del Brexit.

No vull dir amb tot això que a Catalunya ens comencem a posar la bena abans de la ferida i que ens conformem amb el que bonament puguem esgratinyar d’un procés frustrat. El que sí que vull dir és que no ens impacientem, perquè el reconeixement internacional del mateix procés, i de Catalunya com a nació, arribarà després de la celebració del referèndum, però mai abans. I encara amb moltes dificultats: tantes com obstacles pugui posar l’Estat espanyol (i en pot posar molts, i els que no se’ls inventarà, com prou sabem) a les possibilitats que aquest reconeixement es produeixi. Més o menys amb la mateixa intensitat i zel amb què ara dediquen ambaixadors, cònsols i fins i tot tècnics del cos diplomàtic i estudiants en pràctiques a vigilar o directament rebentar actes públics amb contingut català a l’estranger, però amb molt més frenesí i dirigint-se sobretot a les instàncies més altes.

Aleshores, pot preguntar-se algú, no podríem estalviar-nos la feina i postergar la tasca de divulgació del procés al període postreferendari? Tampoc, perquè aquest és un terreny en el qual s’ha de treballar com s’està fent, és a dir, des d’ara mateix, per tal de guanyar interlocutors, ulls que mirin i orelles que escoltin. Pot semblar que totes les portes són tancades i efectivament algunes ho seran, però d’altres només són portes cautes, que esperaran a obrir-se quan vegin que té sentit fer-ho. I mentrestant succeiran anècdotes estrafolàries com aquesta d’en Maduro, però es quedaran en això, en l’anecdotari del procés. Ara: mentrestant s’han de preparar les condicions perquè no ens tornem a trobar sense ningú amb qui parlar, com va succeir després del tractat de Versalles i de la Guerra Civil. Feina feta, en definitiva, no té destorb.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).