La conec des de la més tendra joventut. Sent adolescent vaig conèixer el Jordi Asensi, militant de l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) de Sants. Eren els anys vuitanta i el Jordi repartia propaganda a l’entrada del Fossar de les Moreres un 11 de Setembre. Mon pare, republicà incondicional, m’hi va portar tutelat. Jo encara no devia tenir 15 anys. I no sé com, a través d’aquell full volant que el Jordi em va entregar en mà, ens vam fer amics, molt amics i companys de militància.
L’MDT va organitzar una trobada independentista a Arbúcies, a l’agost crec recordar de 1988. I amb el Jordi hi vam anar tres dies. I com nosaltres, un parell de centenars de joves, no pas més, de tot el país. Entre ells, tres vilafranquins, els nostres còmplices en aquella estada formativa i festiva a la Selva. Un d’ells, el Piju, graller incombustible. El Piju i companyia ens van convidar, aquell mateix estiu, a la festa major de Vilafranca. I allí, el Jordi va conèixer la Mònica, que esdevindria la seva companya de vida.
De seguida el Jordi i la Mònica es van agradar. Almenys a ell, que se’n va enamorar. El Jordi, al principi, havia hagut de dormir fins i tot al carrer. Perquè els pares de la Mònica no veien clar que aquell noi de Barcelona que festejava la nena es quedés a dormir a casa. Però ell se l’estimava tant, n’estava tant d’ella, que si convé hagués acampat a la plaça de la vila o fet nit a qualsevol caixer.
La Mònica era ja aleshores una activa militant ecologista. L’ànima de Bosc Verd. I ben aviat també es va incorporar a l’MDT. També, al cap de pocs anys, el Jordi va decidir anar a viure a Vilafranca, i quan van poder es van comprar un pis. Amb els pas dels anys, ambdós es van integrar a la CUP i durant anys hi van fer feina. Tot ho feien plegats. Fins que ara farà uns deu anys van prendre la decisió d’incorporar-se a Esquerra Republicana de Catalunya com a militants de base.
La Mònica sempre havia estat una dona amb caràcter i la seva incorporació a ERC es va fer notar de seguida. També el Jordi, encara que ell fent una feina sempre més de formigueta incombustible. Fruit d’una casualitat, ERC es va quedar sobtadament sense candidat per a les eleccions de 2015 i la Mònica va assumir la responsabilitat de liderar la candidatura republicana. Novament ho va fer el 2019 i va fer el millor resultat d’ERC en unes eleccions municipals a la capital de l’Alt Penedès. Cinc regidors. Abans d’aquells comicis, possiblement cap al 2016, Oriol Junqueras i Marta Rovira havien ofert a la Mònica ser senadora per designació autonòmica. Ambdós volien donar-li visibilitat, volien potenciar dones de capitals de comarca, sempre amb l’objectiu de fer-les créixer per competir per l’Alcaldia. La Mònica s’ho va rumiar. I va resoldre que no. Poques vegades la Marta i l’Oriol havien obtingut un no davant una proposta tan atractiva. La resposta de la Mònica va ser rotunda. Era del morro del mort per molt que jo mateix la vaig temptar i voler fer canviar d’opinió. ‘Jo em dec a Vilafranca i si em passo mitja setmana a Madrid no podré dedicar-me en cos i ànima a Vilafranca que, és la meva prioritat’, em va dir. Punt i final.
Potser també hi devia tenir molt a veure que no es volia perdre com pujava la seva filla, la Selma, una noia pigada i esvelta, la nineta dels seus ulls. Recordo com si fos ara quan el Jordi i la Mònica van decidir ser pares i com no es van rendir fins aconseguir-ho. Quan la Mònica hi anava, hi anava amb tot. Tampoc no s’hauria rendit fins a ser alcaldessa, la primera dona al capdavant de l’Ajuntament.
La Mónica (i el Jordi) són de les poques persones que em queden, que malgrat el pas dels anys he seguit sempre de prop. Feia 35 anys que la coneixia. Mai no ens havíem perdut la pista malgrat la meva vida nòmada. A casa seva sempre havia tingut la porta oberta. Ella, de vegades, em confessava i sempre tenia un consell o un calbot. Si bé he de dir que els darrers anys tot eren consells i abraçades i els calbots havien desaparegut. Sempre, també, va ser una persona disposada a ajudar en els mals moments. Sempre una espatlla damunt la que recolzar-se. Sempre.
A través seu va arribar la recollida selectiva de deixalles i el porta a porta. Ella hi creia i quan s’hi posava era com un cicló. Una iniciativa pionera, el porta a porta, que ella —amb el seu ímpetu i determinació— va fer possible a bona part del Penedès. I més enllà.
En quatre dies se n’ha anat. Semblava que el tractament anava bé. Però ha estat fulminant. La vigília del decés vaig parlar amb el Jordi i em va advertir que estava en un punt de no retorn, a l’Hospital de Vilafranca. L’endemà, a les quatre de la tarda del 13 de maig, el Jordi em feia arribar aquest missatge “La Mònica Hill ens ha deixat, sempre la tindré al meu cor. Una gran dona, lluitadora, d’esquerres i ecologista”. Fins a sempre, bonica.
