Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, o els partits predecessors d’aquest espai, mai no han tingut bones relacions. Els narradors de l’actualitat acostumen a parlar de «desconfiances tradicionals». La definició és encertada. I cap dels dos partits no ha fet gran cosa per transformar les hostilitats en una convivència còmoda. Llevat d’alguns personatges aïllats, poc escoltats en els contextos de fratricidi.
Contextos que mai no van ser fàcils entre dos espais en disputa permanent. No ho van ser durant la República, amb Esquerra Republicana desenvolupant un paper d’hegemonia política al Principat després de dècades de domini de la Lliga Regionalista, que combinava la creació d’institucions imprescindibles –Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat, etc.– amb col·laboracionismes contraproduents amb la monarquia agònica d’Alfons XIII o amb el bàndol franquista a les acaballes de la guerra. A l’exili franquista també es feia evident aquesta divisió. Si Josep Tarradellas mai no va congeniar amb el catalanisme més irreverent dels primers anys del franquisme, tampoc no ho va fer amb el pujolisme posterior, aglutinat al voltant de Convergència, partit fundat a Montserrat tot just un any abans de morir Franco. Finalment, Tarradellas s’autofabricaria una imatge presidencialista a l’exili que l’apartaria del seu partit, Esquerra Republicana. ERC, dominada ja en la represa democràtica per Heribert Barrera, s’encarregaria de facilitar la investidura de Jordi Pujol el 1980, amb el suport imprescindible de la UCD, tot descartant un tripartit amb PSC i PSUC. Costa imaginar un desenllaç com aquest amb Tarradellas dirigint ERC, ateses les seues pèssimes relacions amb Pujol.
Curiosament, els republicans acabarien sent responsables d'un lideratge, el de Jordi Pujol, que esdevindria en una hegemonia de 23 anys de durada. Una eternitat en política. També per a ERC, relegat a la discreció parlamentària fins que Convergència va perdre la majoria després d’un desgast inevitable, incrementat per la preferència a pactar amb el PP d’Aznar i Alberto Fernández Díaz –i no amb l’ERC de Carod-Rovira– després de les eleccions al Parlament el 1999. Ambdues formacions, PP i ERC, havien empatat a 12 escons, i CiU havia de triar un company per culminar la investidura del seu últim període al capdavant de la Generalitat. Era l’inici del creixement d’ERC, facilitat pel carisma de Josep-Lluís Carod-Rovira, i que es va consolidar, després d’un daltabaix provocat per les crisis internes, ja una vegada iniciat el procés. Pel mig havien passat els dos tripartits, períodes en què CiU va expressar clara bel·ligerància contra ERC per haver triat els socialistes com a socis de govern. Un exemple ben clar va ser Confidencialcat, un DVD de 55 minuts fet i difós per Convergència i Unió amb crítiques ben serioses al Govern de Maragall, Carod i Saura.
Els precedents no contribuïen a un oasi de governabilitat entre els dos espais independentistes. Però els fets posteriors tampoc no van ajudar massa. El 2012, Esquerra Republicana duplica escons al Parlament, però queda ben lluny de la Convergència d’Artur Mas, que tot i obtenir un resultat insatisfactori multiplica per més de dos els escons dels republicans –50 versus 21. El 2015, amb el procés ben accentuat, s’elabora una llista electoral que incorpora els dos partits –Convergència ja es declara obertament independentista– i figures independents.
La llista única pretenia exhibir la força de tot un moviment aglutinat. Però comptava amb contradiccions ben evidents. Una era el fet que de la candidatura només podia sorgir un presidenciable convergent. Les enquestes començaven a calcular possibles empats tècnics entre els dos partits independentistes. I el veto de la CUP a Artur Mas no va desembocar en la investidura d’un president aliè a Convergència. L’elegit va ser Carles Puigdemont, fins aleshores alcalde de Girona, desconegut portes enfora, tot i que prompte es va convertir en un líder. Ni Oriol Junqueras, al capdavant d’ERC; ni Raül Romeva, cap de la llista unitària per Barcelona, van ser contemplats com a alternativa. La unitat anava lligada a la supeditació. Tal com ha ocorregut posteriorment, amb els nombrosos experiments impulsats des de l’espai actual de Junts, sempre insistent en la unitat com a fórmula definitiva de l’èxit i com a retret contra aquells que aparentaven no creure-hi.
Salt en el temps. Legislatura intensa. Se celebra l’1 d’octubre i l’èxit del referèndum difumina les discrepàncies al si del Govern. Que hi són. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart prenen força com a representants de l’independentisme fora de les institucions. El paper dels polítics no deixa de ser elemental, però la moral de victòria i el vent favorable permet l’emergència d’altres figures capaces de dissimular qualsevol contrarietat. L’octubre més convuls que es recorda culmina el dia 27 amb una declaració d’independència que mai no es defensa ni s’explica amb claredat. Una declaració forçada per l’hipertacticisme polític, un terme recentment emprat per Jordi Cuixart en clau de denúncia. Davant la convicció del president Puigdemont que cal convocar eleccions per evitar el 155 i una repressió judicial desbocada, Esquerra Republicana deixa anar que si no hi ha proclamació els seus consellers abandonaran el Govern en bloc. L’objectiu sembla evident: que els "traïdors" queden destapats. Tot i saber, o almenys intuir, que una proclamació no conduiria enlloc. Malgrat tot, ERC pren una decisió controvertida i els seus socis de Govern es neguen a quedar reflectits en els llibres d’història com els qui es van fer enrere. La proclamació s’improvisa, i serveix d’argumentari al fiscal José Manuel Maza per redactar una querella per rebel·lió.
Hi ha milers d’exemples a dues bandes que demostren fins a quin punt les relacions entre els dos partits independentistes majoritaris han estat deteriorades. Tot quan el que s’hauria d’haver explorat és una aproximació entre les parts. Aquest acostament també hauria sigut hipertacticisme. Hipertacticisme ben entès. Però la tradició política s’acostuma a traduir en una inèrcia de desprestigi del contrincant.
Els qui els mantenen governant, l’electorat, encara conserven una petita part de la il·lusió que es va gestar ara fa uns anys. Quan l’hipertacticisme –el nociu– quedava amagat darrere de l’optimisme del moment. Les arrels d’aquell projecte compartit encara hi són. Els qui les han de fer brotar també hi són, encara que massa sovint prefereixen ocupar les trinxeres i cultivar unes desconfiances que són tradicionals i, com a tal, ben difícils de superar. Però només superant-les podran evitar el fracàs. Un fracàs que ni tan sols ells sabrien justificar.
