La frase popular “és pitjor el remei que la malaltia” sol ser falsa en la immensa majoria dels casos. I, quan no és falsa, és que el suposat remei no és en realitat un bon remei. Pot ser que, de vegades, els remeis siguin desagradables. Però la malaltia és pitjor: és destructiva i de vegades mortal. En qualsevol cas, les persones i les societats adultes i responsables no haurien de confondre remei i malaltia, ni les incomoditats que poden generar els remeis amb les malvestats que poden ocasionar les malalties. I en les societats madures i adultes, per un mínim principi de solidaritat, el que no haurien de fer és aplicar la màxima egoista segons la qual jo m’estalvio la incomoditat del remei, perquè confio que la factura de la malaltia la pagarà un altre. Jo no faig el sacrifici d’assumir un remei desagradable, perquè calculo que el que acabarà patint els efectes de la malaltia serà, segurament, un altre.
Els especialistes ens han dit que una part imprescindible del remei contra la pandèmia de la COVID-19 era reduir la mobilitat i el contacte social. És un remei amargant. Però més amargant és la malaltia: milions de persones a tot el món han mort pels efectes d’aquesta pandèmia, moltíssims més han patit i a alguns els queden seqüeles terribles. Els efectes negatius del remei els hem hagut de pagar entre tots —uns més que altres, i penso en els perjudicis a sectors com la restauració i els serveis— i els efectes de la malaltia s’han concentrat en uns quants (que són molts), i d’una manera molt cruel. Confiant molt poc en la maduresa espontània de les societats, molts poders públics han optat per imposar el remei a través de prohibicions, confinaments obligatoris i sancions. Conceptualment, que el remei l’hagis de prendre a garrotades i sota amenaça, perquè si no el trobaries massa amargant i no te’l prendries, no em sembla la millor notícia sobre la maduresa de les nostres societats. Si els poders paternals tracten els ciutadans com si fossin nens, els ciutadans tendeixen automàticament a comportar-se com a nens. I a saltar-se les normes quan el mestre no mira. Però entenc que davant de la gravetat i de la urgència de la situació no era el moment de gaires experiments i que el més important era la generalització del remei i la contenció de la malaltia.
En qualsevol cas, un resultat de tot plegat ha estat la confusió entre remei i malaltia. Quan s’han aixecat —precipitadament en alguns casos— algunes restriccions imposades, una part de la ciutadania ha actuat com si s’hagués acabat la malaltia, quan allò que s’ha acabat és la imposició del remei. Hem celebrat que ens deixin de donar la pastilla com si s’hagués acabat la possibilitat d’emmalaltir. Com a societat ens ho hauríem de fer mirar. Però encara ha estat més greu l’actitud d’alguns poders públics que han preferit dir de fet als ciutadans que no calien els remeis, quan això volia dir —i ha volgut dir, xifres en mà— que els efectes de la malaltia serien pitjors. Penso en la presidenta de la comunitat madrilenya, que s’ha presentat a les eleccions lluint una gestió que ha estalviat als ciutadans incomoditats del remei, però els ha multiplicat els perjudicis de la malaltia. I les ha guanyat. Potser perquè el remei era per a tots i la malaltia només per a uns quants. Pur populisme: els perjudicats per la malaltia ja no poden votar i els alliberats del remei amargant sí que poden i són més. Preferir la malaltia al remei és infantil. Preferir la malaltia per als altres que el remei amargant per a tu és cínic i insolidari. I dir que això és llibertat és obscè. Si aquests són els valors que constatem o que proposem a la societat, abans la malaltia que el remei, anem ben arreglats.
