El Parlament de les Balears ha votat per unanimitat una PNL (proposició no de llei) per dur els incompliments del govern d'Espanya als tribunals, i la notícia és rellevant per diversos motius. Per la unanimitat mateixa, insòlita i fins i tot inesperada en un Parlament molt fragmentat i sovint crispat (especialment per l'estil de fer oposició del cap de la ídem, el president del PP de les Balears Biel Company, amb un ull posat en Vox i l'altre en les ordres que li arriben del PP de Madrid). Però també pel fet: és també insòlit que Balears, comunitat tradicionalment abonada al perfil baix, gosi enfrontar-se obertament al govern d'Espanya. Encara més rellevant és el motiu: els incompliments sistemàtics del govern espanyol amb Balears en matèria de finançament i inversions: es reclamen 78 milions pendents de l'IVA de 2017, però la llista de deutes és llarga i dolorosa, començant per l'escamotejament del famós REB, el trist recorregut del qual no ha passat mai de les paraules, que ni tan sols han estat sempre amables. Ara es reclama, mitjançant una proposició no de llei, que el Reb es faci per fi efectiu i es doti econòmicament.
D'entrada, el fet d'acudir a la justícia abunda en la tendència a la judicialització de la política, un dels fenòmens sens dubte més nocius de la vida pública, a Espanya, en els darrers anys. Al mateix temps, no sembla que quedin moltes més alternatives, vistes la destemprança i les males maneres amb què els governs de Pedro Sánchez (l'actual i el que es va formar després de la moció de censura que va fer caure Rajoy i el PP) es lleven del davant les reclamacions de Balears. La desatenció i la grolleria cap a les Balears no són privatius d'aquesta etapa, sinó que han estat constants en tots els governs espanyols, tant si eren del PP com si eren del PSOE. Però en el cas dels que presideix Pedro Sánchez, hi ha un abús de la condició de govern “amic”, que es tradueix en un permanent tracte de desfavor, personalitzat en aquest cas en la presidenta Francina Armengol, al capdavall una de les escasses baronesses territorials afins amb què compta Pedro Sánchez.
Que la PNL hagi estat presentada pel PP, i que després de molts dubtes hagi rebut el suport del PSIB, també és un fet rellevant. La intencionalitat política al darrere de la decisió de dur endavant la proposició no de llei és evidentment diferent per al PP que per al PSIB que per a Unides Podem, i encara més per als partits illencs d'àmbit (o d'obediència, si es vol) no estatal, com MÉS, o el PI. Cadascú deu haver fet els càlculs de possibles riscos i possibles beneficis de l'operació, tot i que una sospita desagradable queda de fons: que tots, d'una manera o d'una altra, especulin que la proposició no tiri endavant a causa de la mateixa irrellevància política de les Balears en el conjunt de l'Estat.
Una irrellevància que constitueix el fonament en el qual descansa el maltractament fiscal i financer continu que pateix Balears, i que no és necessari ser independentista per constatar. Com que el pes polític de les Balears es redueix a vuit representants eelctes al Congrés i cinc al Senat, així com dos senadors per designació autonòmica, ja es veu que la seva capacitat d'influència serà sempre irrisòria. Més que més quan la majoria d'aquests representants es limiten a exercir la disciplina de vot i de partit, amb alguna excepció digna d'aplaudiment com la de l'actual senador autonòmic Vicenç Vidal, de MÉS. Però la infrarepresentació de les Balears a la política espanyola és un mal vell i persistent. Caldrà veure si aquesta proposició no de llei significa una primera passa per compensar-lo, o queda en una mera gesticulació.
