La ciutat que vol ser única en centralitat, imitant París sense grandesa, ha volgut anar enrere gairebé dos-cents anys. Les escorrialles de la festa d’un altre 2 de maig, castís i goiesc, semblava obrir pas, aquest cop a peu d’urna, a uns altres cent mil fills de Sant Lluís. La victòria de la Santa Aliança renovada rebia la felicitació express de Salvini, notari del vell ordre. I amb la preocupació de liberals homologats a Europa, s’inicia un bienni de carta blanca per ocurrències, dúmping social i neoliberalisme en vena. La versió actualitzada del “vivan las cadenas” es disfressa, minimalista, de full en blanc on hi posa “llibertat”. Una apel·lació que, venint de qui ve, és orfe de credibilitat. Un recurs lingüístic sense cap lligam amb la gran història emancipadora que ha forjat els drets humans a colps de la raó. Amb la paraula llibertat es volia ocupar el buit i ocultar el frau d’un programa que de fet la combat, i no té cap altre sentit que la llibertat miserable dels miserables: la del risc, la desigualtat, la manca de solidaritat i les veritats a mitges o negades. La “llibertat” que volen corrompre i fer seva en l’anecdotari de les paraules vençudes, escapçades de significat. Com la “cultura de l’esforç” de què es vantava (paraules buides en la seva boca) la Marine Le Pen madrilenya, com li deia el setmanari berlinès Der Freitag. I ara comença, fins les eleccions establertes, el primer bienni del que voldrien una nova dècada ominosa de gavines, sense que s’hagi pogut tenir ni el respir d’un trienni liberal.
Les velles dites s’han quedat massa antigues. Ni molta participació electoral afavoreix les esquerres ni entre original i fotocopia es tria l’original. Qui és primer en el joc de frivolitats de Sánchez i Ayuso? Qui ha copiat a qui venent fum? Qui ha enganyat més i millor? No hi ha la mateixa manca de respecte en negar el diàleg per essència que en la pràctica eterna que “qui dia passa, any empeny”... Els tarannàs poden ser diferents, però la humiliació és la mateixa. I el resultat, també.
Què en queda d’aquelles places que, ara fa deu anys, cridaven que PSOE i PP són el mateix? Ja sé que a la Meseta no hi ha tirada pels matisos, però és palesa la conversió i la fusió gens reeixida entre les essències del més granat del 15-M i les experteses trileres del més tafur del PSOE. Un muntatge que ha servit per reincorporar el partit de Felipe González a un atrotinat bloc de suposades esquerres. Mentrestant, totes les repressions i amenaces, segons la majoria de la premsa, mitjans i tertúlies oficials de les espanyes buides i buidades, són les que reben els líders abraçadors i els companys, amics i socis dels abraçats. I no hi ha Lledorners, ni Wad-Ras, ni Puig de les Basses. I no hi ha exili, ni exiliades i exiliats. I no hi ha tres mil persones sota sospita, esperant judici, o multa, o inhabilitació... o justícia i llibertat. Ara sí. Llibertat amb tot el sentit de la paraula, trenada en el fil roig de història. Però reconèixer que les preses i presos polítics hi són, existeixen, i que als seus fills, pares, companys i companyes se’ls hi roba els éssers que estimen i el seu temps i la seva vida, condemna a que ningú pugui acaparar el podi del victimisme.
Escrivia fa poc el president Quim Torra i Pla: “Catalunya és Catalunya encara, contra tot pronòstic, perquè ha preservat una societat civil forta en la intempèrie institucional”. I seguint el seu raonament podem potser entendre que aquesta fortalesa social, cívica, cultural, de consciència de poble, expliqui també uns comportaments tan diferents a les urnes. A totes les convocatòries. Les perseguides pel poder, l’1-O i les que donen, obstinadament, les majories a qui han de representar, potser sense voler-ho, un model diferent de societat amb més equitat... i República.
Una cosa que caldria retenir i valorar, potser, de la lliçó de la Comunitat madrilenya. Potser sí que per a alguns n’hi ha prou de guanyar en vots mentre que altres han de guanyar primer en convenciment, pedagogia de la coherència i fonamentació de la proposta. Cada vot que desafia l’establert costa més, perquè cada gest que dóna sentit real a les paraules llibertat, igualtat, fraternitat, proposa també un món més humà i de més equitat. I implica un compromís que, sense perdre el somriure, preservi la salut de la societat per sobre dels egoismes. De fet, ja ho saben, les esquerres són això. Les que poden demostrar que el centre no existeix (per això és tan fàcil que es perdin els escons dels que s’hi reclamen del centre) perquè és tan sols un punt de pas, molt feble i gairebé inadvertit, entre l’egoisme de qui abusa i condemna natura i humanitat, i l’altruisme de qui respecta llibertat i vida. I vist així, i passés el que passés a Madrid el 4 de maig, s’esvaeixen dubtes i s’entén millor que ser i fer de ciutadania conscient i compromesa per un món més lliure i just és més fàcil encara.
