Una crisi econòmica sense resoldre, un horitzó laboral ben fosc i casos descarats de corrupció en temps econòmics adversos. Eren els tres ingredients al caliu dels quals el 15 del maig del 2011 naixia un moviment d’indignació justificada i amb conseqüències del tot imprevisibles. En un primer moment, l’electorat espanyol –més encara a les anomenades perifèries– va donar crèdit a la nova política sorgida a les places. La primera prova superada van ser les eleccions europees del 2014, amb uns grans resultats de Pablo Iglesias, autoproclamat fill del 15-M. Podem va repetir l’èxit en les següents curses electorals.
Massa i tot va durar aquella tendència favorable. A la diana d’una premsa hostil i enmig de les guerres dels matisos –dels personalismes, en definitiva– que solen caracteritzar l’esquerra, a més de la dificultat per satisfer un electorat exigent, Podem va anar perdent suports i credibilitat fins al punt de quedar relegats no a la marginalitat, encara, però sí al moment de més irrellevància des que va nàixer. Els resultats del dimarts a Madrid posen de manifest una reculada que evidencia, també, que aquests hereus del 15-M tampoc no han aprofitat del tot les oportunitats que han tingut per governar bé. Per acabar-ho d’adobar, tot això culmina en el mateix moment en què l’extrema dreta creix sense aturador.
Situats en aquest punt, la crítica a la política que ha emanat del 15-M és més senzilla i temptadora que mai. Fora bo, també, girar la mirada enrere per constatar que aquest moviment ha generat uns canvis en la política estatal que cal valorar positivament. Costa d’imaginar, per exemple, una legitimació tan definitiva de les reivindicacions de gènere al si de la societat sense l’empenta de l’herència del 15-M. El mateix ocorre amb la legitimació de la protesta social –sanitaris, professionals de l'educació, activistes antidesnonament, etc.–, que fins fa deu anys eren vistos amb total incomprensió. Hi ha també la fiscalització de la corrupció. No cal fer una llista dels líders polítics que, arran del 15-M, es van veure realment qüestionats –i molts d’ells també retirats– després d’anys i panys amb via lliure per fer i desfer. Fins i tot la monarquia ha viscut el seu pitjor moment de l’etapa històrica actual tot just aquests anys, quan la corrupció ha perdut el paraigua dels ulls grossos que durant tant de temps la va protegir. Fruit d’això és, també, el nivell de transparència –sempre insuficient, però ara més exigida que mai– que les institucions i els càrrecs públics garanteixen per llei o per simple demanda ciutadana. La democràcia interna dels partits també s’ha vist reforçada de manera notable. Fins al punt que el Partit Popular, tradicionalment al marge d’aquestes pràctiques, va celebrar unes primàries per triar un nou dirigent després de la marxa de Mariano Rajoy. Són símptomes que recorden a la França posterior al maig del 1968, on tot i que el republicà Georges Pompidou va guanyar les eleccions immediatament posteriors a la revoluta estudiantil, la modernització política era un fet palpable.
Evidentment, l’auge de l’extrema dreta convida a pensar en un probable marge de regressió. Però el cert és que l’impuls ciutadà i la canalització d’aquestes demandes a través del 15-M van dotar de prestigi certes pràctiques positives, que interpel·len tothom i que avui són imprescindibles en política. Alhora, el descrèdit dels impulsors d’aquests avenços contribueix, de manera lògica, al descrèdit dels mateixos avenços. Els reaccionaris s’han fer forts a còpia d’aprofitar les contradiccions dels adversaris per intentar fer veure que allò que s’ha aconseguit no és el símptoma d’una evolució, sinó tot el contrari.
I enmig de tot això, preocupa el fet que l’extrema dreta no ha sigut combatuda amb eficàcia. Els darrers resultats ho deixen clar. L’extrema dreta compta amb un relat d’abast mundial que l’impulsa i amb una agenda política al seu servei. Encara no ha tocat sostre. Mentrestant, l’esquerra torna a la casella de la desorientació. No troba un camí per créixer ni per plantar cara al relat extremista en molts territoris de l’Estat. Què ho impedeix?
Entre altres coses, ho impedeix el fet que l’esquerra, bona part de la que emana del 15-M, ha caigut en alguns vicis del passat. Vicis molt similars, fins i tot idèntics, als que ja va convertir els partits comunistes en minoritaris fa unes dècades. L’any 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín, moltes formacions prosoviètiques es van haver de refundar per sobreviure a còpia d’acollir votants i militants procedents d’àmbits polítics i socials aliens al comunisme. Després de dècades de mirada escèptica, aquests partits feien seues les banderes del feminisme, de l’ecologisme i d’altres ismes que ara, després de molts anys de militància i pedagogia, són benvinguts i acollits, amb més o menys intensitat, per tota mena de formacions polítiques. Aquell va ser un pas important i decisiu per la supervivència i l’evolució posterior de les esquerres. Però aquests partits no acabarien amb algunes de les dinàmiques nocives que els havien definit. Per exemple, la distància que aquest espai acostuma a imposar envers els moviments nacionalistes no espanyols d'arreu de l’Estat.
El filòsof nord-americà Michael Walzer apunta amb encert que «l’internacionalisme proletari no ha reeixit enlloc a desplaçar, ni tan sols per un breu període de temps, la identificació nacional». I afegeix que «Marx potser tenia raó quant a la importància dels interessos de classe, però no hi ha dubte que s’equivocava pel que fa a la capacitat d’atracció relativa de la política basada en la classe i la basada en la nació». Les frases són del llibre La paradoxa de l’alliberament, recentment traduït per Gustau Muñoz i publicat per la Institució Alfons el Magnànim. Venen a tomb pel fet que durant aquests deu anys l’esquerra ha superat determinades limitacions en el discurs, cosa que l’ha permès créixer. Però si alguna cosa s’ha trobat a faltar en la política sorgida del 15-M ha sigut més compromís amb les qüestions –en plural– nacionals. Una mancança històrica de l’esquerra que també va ser un dels factors que va condemnar, en el seu dia, el Partit Comunista i els seus satèl·lits.
Més compromís amb les qüestions nacionals no vol dir més banderes, més himnes o més discursos exaltats, sinó més comprensió, menys equiparacions falses –com les que proclamaven insistentment l’existència d’un salvinisme catalanista–, menys equidistàncies covardes i un discurs propi del tot desacomplexat. Tal com exhibien els hereus del 15-M tot just quan més suports electorals rebien, per cert. L'oblit d’aquesta reivindicació –arraconada i recuperada segons el moment per càlculs electoralistes–, no va ser, segur, l’única causa de la pèrdua de votants de Podem. Però són fets simultanis que no s’haurien de deslligar. Esquivar el debat sobre les qüestions nacionals per centrar-se exclusivament en el fet social és la recuperació d’una vella pràctica que mai no ha funcionat, tal com assenyala Walzer. L’esquerra, també la que emana del 15-M, ha estat víctima d’una pulsió històrica que ha contribuït a la desorientació d’aquest espai que, deu anys després de nàixer, i malgrat tots els encerts, ara es mostra fràgil i a les portes d'una renovació que podria ser fratricida. Potser els altres fills del 15-M, els qui integren Més País seran més hàbils a l'hora d'encarar les qüestions nacionals. Però això encara està per veure. Entre altres coses, perquè l'evolució d'aquesta del partit d'Íñigo Errejón més enllà de Madrid encara és una incògnita.
Tornant a Podem, no hi ha dubte que episodis del tot prescindibles i contradictoris com el del xalet de Galapagar han contribuït a la seua denigració. La llista d’errors podria ser llarga. Però pocs són tan importants com el de defugir dels debats incòmodes en què la societat exigeix respostes clares i no condicionades per l’electoralisme. Mentre Podem se n’ha inhibit amb la calculadora a la mà, altres partits s’han apoderat d’un relat nacionalista que els permet créixer sense que ningú no els contraargumente. A l’estat espanyol, només els hereus del 15-M són capaços de fer-hi front amb una alternativa clara. Deu anys després, encara estan a temps de recuperar la valentia, la decisió i el discurs pedagògic que van despertar el suport de tanta gent.
