“La por canviarà de bàndol” és una frase niquelada com a dosi pamfletària imprescindible en el colofó d’un discurs, tot just quan la parròquia rompre en aplaudiments. Un d’aquells picar de palmes fragorosos on les mans s’escalfen d’un dolor agradable amb estrèpit i les banderes s’enlairen i voleien compulsivament. També resulta una sentència perfecta al bell mig del pit, en la samarreta aguerrida que guardes com or en pany tota la setmana per lluir-la en la mani de dissabte. O com a vers punyent en la tornada d’una cançó combativa amb aspiracions d’himne popular. “La por canviarà de bàndol”, i el cor batega accelerat, i l’horitzó s’obri davant dels ulls novells, i els sentiments i les idees circulen sense control pel cervell: revolta, agitació, lluita, il·lusió, daltabaix, victòria... “La por” —avui, sí, i per fi— “canviarà de bàndol”.
Parlem de bàndols perquè, ens agrade o no, han existit. I existeixen. I, és clar, existiran. Els de dalt i els de baix, la dreta i l’esquerra, els explotadors i els explotats, els conservadors i els progressistes, la metròpoli i la colònia... Sempre hi ha un “ells” que contraposar a un “nosaltres”. Fora estúpid negar-ho i, sobretot, d’una ceguesa imprudent. “Comunisme o llibertat”, diuen uns; “feixisme i democràcia”, exclamen els altres, en eixes eleccions de Madrid que ens paren tan lluny i tan prop alhora. Què és aquesta reducció de la política a la mínima expressió, si no els bàndols on indefectiblement cal adscriure’s?
També parlem de por. I tant, que en parlem... I som ben conscients que és un sentiment que, tradicionalment, ha format part del nostre patrimoni. Per això potser la idea obsessiva que la por canvie de bàndol. Perquè la por és el terror que degué sentir el besavi cada cop que el rastell —la cranca, en llenguatge carcerari— grinyolava a la cel·la d’aquell corredor de la mort de postguerra. En venien a per un. I a per un altre. I els fusells esperaven defora, apuntant a una paret farcida de forats i projectils sangonosos.
La por es transmuta, però mai no s’esvaeix del tot. Al capdavall, ja no afusellen ningú a l’Europa del segle XXI. Però la ultradreta actua impune, et poden acomiadar per quatre xavos, pots ofegar-te en deutes, ser desnonat, acabar empresonat per les teues idees, atonyinar-te la policia o morir a la riba del Mediterrani percaçant un somni que, en realitat, era un altre malson més. Eixes coses que t’obliguen a posicionar-te “en el bàndol correcte de la història”.
En aquest punt, hom comença a veure-ho clar. No sabem si la por canviarà de bàndol algun dia, però sí que ho ha fet un altre element clau: la vergonya. Eixa és la gran diferència actual. I el gran drama. La vergonya, sense tenir massa clar com o per què, ha canviat de bàndol.
El fet és general i profund, però, com sempre, comença a percebre’s en qüestions menudes i, fins i tot, epidèrmiques. Nosaltres dediquem un carreró d’amagat a Guillem Agulló a l’interior d’un parc de València, sense massa visibilitat, sense soroll, com si ens n’avergonyírem de qui sap què; ells es carreguen la memòria d’Enric Valor i substitueixen el nom de la via dedicada a Mutxamel per “avinguda d’España”. Amb Ñ, llum, taquígrafs i entrevista en À Punt inclosa. Cofois i orgullosos. Amb l’orgull que només pot donar la ignorància, la impunitat i l’arrogància del vencedor.
Nosaltres tremolem davant la idea d’una escola en la nostra llengua i acabem carregant-nos les línies en valencià, mentre ells menyspreen la nostra cultura i el nostre país cada cop més obertament. Pensar en clau pròpia ens fa venir calfreds, mentre ells pacten, de la dreta a la ultradreta, i a estones, amb la presumpta esquerra espanyola, en favor de l’Espanya eterna dels cacics. Sense vergonya, perquè ens l’hem quedada tota.
Modifiquen els “bàndols correctes” de la història sense cap pudor. S’escandalitzen per una pancarta de “Llibertat presos polítics” mentre el feixisme pren els carrers sense problema. Neguen l’existència de la ultradreta mentre sostenen que la democràcia està amenaçada pels “rojos separatistas” de sempre. Redueixen la llibertat a prendre’s una canya en plena pandèmia. Inventen enemics, fins i tot, entre els més febles, i els posen un nom esfereïdor —menas, antisistema, terroristes, radicals, violents— amb el suport de la gossada mediàtica. I tot plegat, sense vergonya.
Nosaltres, en canvi, entre ofenses i correccions polítiques, ens l’agafem amb paper de fumar, i perdoneu l’expressió barroera, tot aigualint-nos per no espantar a qui sap qui. Allò que la por no va poder, ho podrà la vergonya. I quan ens n’adonem, potser, siga massa tard. La vergonya ha canviat de bàndol i, amb ella, la por roman on sempre. Com a mínim, caldria replantejar-se l’estratègia.
