L’any 1975, Jorge Luis Borges va publicar El otro, en el qual un personatge es troba amb el seu alter ego però més jove, i estableix un vívid diàleg. L’home més major es reconeix en ell, i li conta alguns detalls de la seua vida per tal de convèncer el jove d’aquella situació tan extraordinària. Curiosament, el conte de Borges és molt semblant al que uns anys abans va escriure Giovanni Papini, titulat Dues imatges en un estany, tant que l'autor de L’Aleph es va veure obligat a donar una explicació: “Leí a Papini y lo olvidé. Sin sospecharlo, obré del modo más sagaz; el olvido bien puede ser una forma profunda de la memòria”.
Potser Hervé Le Tellier també va llegir Borges i el va oblidar, pensava mentre avançava per la seua novel·la L’anomalia (Ed. 62), darrer Premi Goncourt. Perquè l'argument és molt semblant al de Borges i, per extensió, al de Papini: tota una colla de persones que es troben amb el seu doble. En concret, tota la tripulació i el passatge d’un vol transoceànic de París a Nova York, el qual sofreix una tempesta monumental, i quan surten d’ella estan en un altre moment històric, tres mesos abans. És a dir, aquell avió que aterra en juny, és exactament el mateix que un altre que havia arribat en març. Tanmateix, el seus jo havien seguit vivint la seua vida, i d’aquesta manera es produeix la duplicació i el desfasament vital.
L’originalitat de Le Tellier és dotar d'una causa científica aquesta duplicació. Le Tellier busca primer una explicació des de la física (un forat de cuc), després algun tipus d’argument einsteinià i, finalment, recorre a un error en una simulació d’internet: és a dir, com en la pel·lícula El show de Truman, vivim en una realitat inventada. D’aquesta manera, la nostra realitat no és més que una enorme simulació electrònica, en la qual algun ens superior juga amb nosaltres.
I, tanmateix, Le Tellier és hàbil en la construcció literària, i el ritme és tan àgil i les escenes tan ben portades, que malgrat l’extravagància de tot plegat resulta un llibre estimulant. Dins d’aquella gran història, aconsegueix anar entaforant crítica social, àcida i divertida, i, per colps, pareix que es tracta d’una gran bastida literària per a l’estil més volterià anar ajustant comptes pendents. Fins i tot, un escriptor que viatja en l’avió es sorprèn de l’èxit literari aconseguit pel seu altre jo més vell, amb un llibre acabat de publicar que li sembla una absoluta porqueria. El llibre es diu L’anomalia...
Comptat i debatut, tot un joc literari. Ja posats, m’imagine la següent escena. Un dia Le Tellier seu en un banc de París, mirant el Sena. En el banc eren també asseguts un home gran amb un bastó, i un altre amb un barret elegant. Tots tres miren el capaltard, que tenyeix les aigües del riu d’un color albercoc intens. Aleshores, l’home del bastó li conta al del barret que un tal Le Tellier els ha plagiat a tots dos, amb un conte sobre dobles, i que ni tan sols els ha citat. Le Tellier no dóna crèdit, veure-s’hi interpel·lat per aquells dos desconeguts. Però abans de poder dir res, passa per davant un senyor que s’assembla extraordinàriament a Edgar Allan Poe. S’atura un moment i diu: “Perdoneu, però els he sentit i no ho he pogut evitar. Jo també vaig escriure un conte sobre un doble! Titulat William Wilson...”. En això, passa un home menut i tímid, i amb un fort accent veneçolà afegeix, admirat: “Perdonen, jo també vaig escriure un conte sobre el meu jo! Mi difunto yo...”. Le Tellier s’alça espantat i els diu a tots ells qui és. Però quan mira cap al banc el seu lloc ha estat ocupat per una altra persona, que parla amb Borges i Papini i que s’assembla extraordinàriament a ell, però molt més envellit... Aleshores, Le Tellier gran li diu a Le Tellier jove: els tens ben emprenyats, per no haver-los citat! Diuen que això sí que és una anomalia. Una infàmia, segons Borges!
