Cultura o barbàrie. Aquesta és la dicotomia que expliciten en el seu enunciat i a manera d'autèntica declaració d'intencions els amics de Barnasants, el festival de la cançó, del compromís social i de les lluites compartides a favor de la llengua i dels Països Catalans. De fet, la 26a edició del festival ha desplegat aquest 2021 una programació extensa i diversa, plena de colors, matisos i accents, com ja és costum en la trobada que reflecteix a la perfecció la tossuderia ben entesa (perseverança, n'hi dic jo) de Pere Camps, la seva ànima i director.
No n'han tingut prou de fer sonar la música mentre van augmentant concerts pels Països Catalans. També han mantingut els homenatges com el que van celebrar fa unes setmanes companys de professió a Lluís Miquel, pioner de la cançó al País Valencià i que, amb el grup Els 4 Z, ja cantava en català als anys seixanta del segle passat, essent considerat igualment l'adaptador principal de Jacques Brel a la nostra llengua. Igualment el festival ha conclòs aquesta edició fent públics els seus reconeixements, en forma de guardons. I és que Barnasants ha premiat la trajectòria de la veneçolana Cecilia Tood i, ja em disculpareu els lectors amables i pacients per la immodèstia, també han reconegut allò que consideren "l'activisme cultural" exercit per aquell qui us escriu. Els guardons es van donar a conèixer durant el concert de clausura del festival que van celebrar el cap de setmana passat Maria del Mar Bonet i Borja Penalba al Teatre Plaza de Castelldefels. I malgrat ni la Cecilia ni jo mateix vam poder-hi assistir, no és menys cert que vam ser-hi presents gràcies a les facilitats de comunicació que aquesta nova era tecnològica ens ofereix.
Reivindicació de la cultura (en el meu cas, molt singularment la popular), la música folk i la cançó. Aquest és l'esperit que traspua de Barnasants i que enllaça el festival amb una tradició que ve de lluny, de lluita convençuda contra les repressions, en plural. Repressions exercides pels poders (també en plural) que en moments diferents de la història i per motivacions no tan diferents (la principal, preservar el monopoli del propi poder) han volgut silenciar la denúncia expressada en forma d'expressió artística i molt singularment de cançó. Un esperit, el de Barnasants, combatiu que comparteixo i que trobo també en iniciatives tan emblemàtiques com aquell autobús – llibreria que durant la Guerra Civil va acostar les lletres, la cultura i la llengua al Front. De baix a dalt. Del poble i per al poble.
Parlar de Barnasants és fer-ho d'un festival que dona suport i dona veu als artistes i treballa per blindar-ne els seus drets legítims. Entre ells, el seu dret al treball. I igualment important, sobretot en els temps funestos que corren, en defensa un dret innegociable quan parlem d'art i de cultura: la llibertat d'expressió.
La cultura, com diu Pere Camps, és explosiva i ens fa avançar, és l'aliada indispensable per transformar la societat, per vèncer la intolerància, la ignorància i la por. Per generar pensament. I és per això que, malgrat la distància però amb el convenciment de la molta feina que es pot fer des de l'exili i, també ara, des del Parlament de Catalunya, vull recordar la necessitat de donar suport a iniciatives transformadores com l'Ateneu de la Cançó que neix amb l'objectiu de revertir un greuge històric i reclama que Catalunya disposi d'un centre dedicat a la difusió, l'estudi, la promoció i la creació de la cançó d'autor. Perquè la cançó i, per extensió, la creació artística és una eina real i eficaç de canvi i transformació social.
Gràcies, Pere. Gràcies, Barnasants.
