Veig avançar un escarabat butllofer per unes brolles de muntanya. Camina feixugament, arrossegant el llarg abdomen negre, recorregut en els segments per ratlles vermelles. La seua presència és molt evident, se’l veu de lluny. En una estona descobrisc cinc més; cinc escarabats butllofers caminant amb aquella sonsònia, a plena llum del dia. No tenen por dels depredadors, ni dels ocells ni de les sargantanes. En català també els anomenen “cuca papera” i en castellà “aceitera” o “curita”, perquè sembla que porten sotana. Fins i tot cardenalícia, per aquell vermell tan pujat. De colp i volta veig els escarabats butllofers com una colla de capellans, en peregrinació cap a algun lloc insospitable. Prenc un d’ells i de seguida es replega i allibera sang, és a dir, hemolimfa, vermella. Fa butllofes, plenes d’aire, d’ací el nom. Aquella substància és molt tòxica, va carregada de cantaridina. Gràcies a ella l’escarabat butllofer no té por de res: el seu cos mòrbid i llarguerut, és com una mena de camió cisterna de material altament tòxic.
He deixat l’escarabat en terra i de seguida recupera la seua ruta, ves a saber on, arrossegant el seu tràiler, carregat de verí. La cantaridina era molt buscada com substància afrodisíaca, i en els Mémoires secrets, de l’any 1784, s’explica com el marqués de Sade la feia servir per a assolir els seus èxtasis. Evidentment, en aquestes cròniques hi havia bona part d’invenció, però el text és d’allò més sucós: “Escriuen de Marsella que el comte de Sade (...) acaba de proporcionar un espectacle al principi molt divertit, però espantós per les conseqüències. Ha organitzat un ball, al qual ha convidat molta gent, i a les postres va servir unes pastilles de xocolata tan excel·lents que la gent les va devorar. Eren tan abundants que ningú es va quedar sense; però hi havia barrejat cantàrides. Coneixem molt bé la virtut d’aquest medicament, i va succeir que tots els que havien menjat, descontrolats per una ardor impúdica, s’hi varen lliurar a tots els excessos que provoca el furor amorós. El ball va degenerar en una orgia tan famosa com la dels romans: les dones més contingudes no varen poder resistir la rauxa uterina que les embargava i és així que M. De Sade va gaudir de la seua cunyada, amb la qual va fugir, per a sotmetre-la al suplici que es mereixia. Vàries persones varen morir a conseqüència d’aquells excessos i moltes altres encara pateixen un priapisme terrible”.
Mire aquells escarabats butllofers i em pregunte si aquella hemolimfa també causarà aquells terribles efectes. Recorde que a Ontinyent hi ha una partida que es coneix com Cinc Donzells, i el motiu d’aquest nom havia caigut en l’oblit fins que l’historiador Ignasi Gironés va publicar el seu estudi Ontinyent del segle XIV, on recull aquesta inesperada explicació: “Respecte a aquesta partida corre una contalla per Ontinyent que diu que aquests cinc germans varen morir enverinats per beure aigua d’un botijó on havia entrat una ‘Cucapapera’ (cantàrida), quan eren segant al camp”. En la toponímia d’Ontinyent romania aquest Cinc Donzells sense que ningú sapiguera ben bé perquè, ni a què al·ludia. Segurament, una d’aquestes cuques, abundants per les comarques del Migjorn, cauria dins de la botija dels germans i enverinaria l’aigua. I el drama es consumaria quan regressaren de segar.
És clar que dels enverinaments del marqués de Sade fins a la tragèdia dels cinc germans d’Ontinyent hi ha tota una distància conceptual, i tota una visió del món. Però rere ells hi és la cantaridina, com a substancia màgica i maleïda, buscada i alhora ignorada. El marqués de Sade finalment fou processat per enverinament i enviat a la torre de Vincennes. I així, el que no va aconseguir la pornografia, ho va aconseguir l’escarabat butllofer.
