Enhorabona... i adéu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dia en què les tres repúbliques bàltiques es van fer independents, em vaig emportar una de les alegries més grans dels últims anys. Lituània, Letònia i Estònia ja són lliures i això és motiu suficient, per ell mateix. per a sentir-se feliços. Però prou.

Aquell mateix dia em vaig trobar alguns amics que estaven exultants no solament pels bàltics sinó també per nosaltres. Pensaven que la independència bàltica obria camí a la catalana. Els vaig intentar explicar que, més enllà d'una certa creació d'ambient, res de res. I els vaig advertir que. en çl moment que els bàltics siguen estats amb tots els ets i els uts, es faran amics dels estats i ens oblidaran a nosaltres. Aniran de bracet de Gonzàlez i Mitterrand.

Dijous passat, una senyora que es diu Beata Mustavicius i que sembla que repre senta el govern de Lituània de manera oficiosa a Espanya va declarar a l'Agència Europa Press -coneguda per les seues escasses simpaties cap a qualsevol nacionalisme que no tinga un estat al darrere- que la independència de les repúbliques bàltiques no es pot comparar al nacionalisme basc o català.

La veritat és que quan deia als meus amics que els lituans ens oblidarien ràpid no pensava a trobar-me un testimoni tan instantani de l'intent d'abandó. Però en fi… No vull dir, alerta!, que no jalerta!, que no vindran ja mai més a manifestar- se a Catalunya o que no faran declaracions, alguns, de tant en tant i tot això. No. Però que ningú es faça esperances: Si Landsbergis va a Madrid o París, no serà fàcil que passe per València o Barcelona. I si acaba venint, visitarà algun dels nostres presidents i prou. No cridarà ";Visca Catalunya Lliure!", encara que segurament serà prou discret com per no cridar tampoc un "Viva España!" o un "Vive la France!".

Ei!, i res a dir, almenys per la meua banda. La política internacional és una de les coses més cíniques i fredes delplaneta. I a Landsbergis o a Rütel ara no li fan falta declaracions de suport sinó peles i ajudes diplomàtiques i consolats amb la bandera ben hissada i coses d'a- .quest estil. I I d'això els cataans no tenim res. Per tant, a partir d'ara, haurem de compartir la nostra solidaritat de nació oprimida amb la solidaritat dels estats que ens oprimeixen. I ells ja triaran en cada moment el que més els convinga. En tota la recent història europea no conec cap cas en què un nou estat, passada la primera fal·lera entusiàstica, s'haja erigit en defensor de les nacions sense estat. Estarem, doncs, on estàvem: tot depèn només de nosaltres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.