No pensen que és fàcil escriure un article elogiós. Més encara si va destinat a un personatge públic i dedicat a la política. I no és fàcil perquè el compromís més segur és amb un mateix. I quan es trasllada a l’altre, d’alguna manera, un es deshabilita. Sí, és un fet certament complicat. En tot cas quan s’assumeix per convicció, que no vol dir necessàriament sense dubtes. Cosa ben distinta és qui ho fa per un mer instint mercenari i a canvi dels béns qui li puga proporcionar el destinatari o, més trist encara, a l’espera hipotètica dels béns. No és el cas. Però ho he d’admetre, una vegada més. Mónica Oltra és la millor política del panorama valencià. I amb diferència. Ara, ja puc ser acusat de parcial. Qui sap si amb raó. I afegisc més càrrecs: parcial, sí; però també egoista, pragmàtic, pessimista i, com a atenuant, fins i tot una mica objectiu.
Dimecres passat, Oltra va comparèixer a les Corts a petició pròpia per valorar, com a consellera del ram, la sentència que condemna a cinc anys de presó un educador d’un centre de menors per abusar, entre finals de 2016 i principis de 2017, d’una xiqueta de 14 anys tutelada per la Generalitat Valenciana. La sentència, fora del mena de dogma de fe que són els fets provats, elucubra sobre un mala praxi de la Conselleria que, certament, crida l’atenció. És evident que les sentències s’acaten, però ningú no diu que no puguen ser analitzades i, perquè no, criticades. La mà que les redacta és humana i es coordina amb una ment que vacil·la, tem, erra i encerta. En aquest cas, la sentència, més enllà dels fets provats, insistisc, reflexiona sobre si la Conselleria podria haver fet millor la seua feina i si l’atenció a la jove fou la més adequada, però sense atribuir-hi cap il·legalitat ni fet punible. Una situació que no hauria anat més enllà d’alguna declaració mínimament pujada de to als passadissos del parlament si no fora pel matís de sordidesa que l’acompanya: l’abusador era exmarit de la vicepresidenta.
No sé què deu passar pel cervell de qui decideix convertir això en munició política i afegir-ne el gust pel desgast personal. Ho trobe d’una baixesa moral insuportable. Talment com aquells titulars que comencen la notícia amb “l’exmarit de Mònica Oltra...”, confeccionats per companys que després passegen amb el cap ben alt les pancartes que sense periodistes no hi ha periodisme. On és la notícia? En l’abús d’una xiqueta de 14 anys o en el fet que l’atacant és l’exparella de la consellera? Quina lectura es pretén fer? Hi ha cap sentència que apunte l’existència d’un tracte de favor d’Oltra envers el condemnat, tal i com semblen suggerir? Però ja saben que no és convenient que la veritat malbarate una bona història. I això val també per a la política, tal com va quedar demostrat en la sessió parlamentària de dimecres passat. Els grups de l’oposició no perderen l’ocasió de demanar la dimissió d’Oltra i d’acusar-la, fins i tot, de ser còmplice de l’abús: l’atribució sense proves d’un delicte i a la llum pública de l’hemicicle. Un fet repugnant en boca d’Ana Vega, de Vox, partit que titlla obertament de delinqüents els menors estrangers no acompanyats i advoca per la deportació. I un fet menyspreable a la manera de dir de la diputada del PP Elena Bastidas, qui va escridassar al cel de la cambra: “Més Maites [la víctima] i menys Oltras!”, però que es cus els llavis quan companys de partit es manifesten a Paterna o Llíria en contra de nous centres menors que la conselleria projecta construir perquè desenes de Maites no queden desemparades. “Si els preocupara Maite, m’haurien preguntat per la seua situació actual”, va culminar Oltra de manera brillant, tot posant en entredit com Maite és, per a la dreta, només una nom llancívol contra l’adversària.
Sí, crec i em crec a Mónica Oltra. I també la seua dedicació, sensibilitat i compromís amb els més vulnerables. Per això vull Oltra en la primera línia del Govern valencià de cara a la crisi social que ja s’albira a la cantonada. Parcial i egoista, ja ho veuen. I acabe amb el record d’un acte d’Oltra en el Fórum Nueva Economía, al poc d’arribar a vicepresidenta. Li va demanar la presentació a l’agricultor Vicent Martí, qui, en veure tanta corbata i pompa empresarial, va esclatar: “En quin món viuen vostès mentre hi ha una societat que es mor de fàstic!”. “No s’han de tindre els collons i els ovaris en un despatx!”, va reblar enmig d’un gran revol. Martí va ser portada de molts mitjans i en una de les entrevistes li preguntaven què aconsellava Oltra a l’hora d’abordar el futur polític. “Que no perda mai la dignitat ni el nord, estiga o no en el Govern. Així sempre serem amics”. Doncs això, vicepresidenta, ja ho sap. Encara que siga per mantindre l’amistat amb algú tan imprescindible com Vicent Martí.
