Dels “cordons sanitaris” no me n’agrada ni el concepte, ni la fonamentació, ni em refio de la bondat dels seus efectes. Per no agradar-me, no me n’agrada ni el nom. Començaré pel final. No me n’agrada el nom perquè això de les analogies sanitàries aplicades a qüestions socials no tan sols trobo fabriquen un tipus de metàfores inadequades, sinó perilloses i tot. Vull dir que trobo fora de lloc parlar, posem per cas, del “virus” de l’independentisme, o del “càncer” del nacionalisme espanyol o de l’“esquizofrènia” de les estratègies de determinats partits, perquè associar models de naturalesa biològica a lògiques socials ens remet a pràctiques eugèniques de molt mala memòria. Deixem la sanitat en pau, que ara mateix prou feina hi tenim.
Tampoc no em convenç la idea d’aïllar -i encara menys prohibir- les idees que ens repugnen i les organitzacions que les defensen. Potser tinc la sensibilitat a flor de pell a causa del mal que ja ha fet i fa la correcció política al pensament crític, ara accentuada amb l’anomenada cancel culture o cultura boicotada. Jo sóc més de la posició de Noam Chomsky, de defensar la llibertat d’expressió fins i tot quan ratlla l’ofensa o fa córrer mentides. L’acció davant d’aquestes circumstàncies, en tot cas, ha de venir de la contribució a formar un pensament crític que se’n sàpiga defensar, més que no d’adoptar mesures proteccionistes i, en el fons, condescendents. El risc que qui pot fer-ho acabi censurant allò que no li agrada és enorme. I, risc per risc, prefereixo el risc de la llibertat de dir bestieses que el de la censura del políticament correcte.
Però al marge de les reflexions ètiques hi ha les consideracions pràctiques. Em preocupa molt que els cordons sanitaris no acabin provocant el contrari del que pretenen aconseguir. En aquest punt, el millor seria estudiar casos concrets per veure si realment les estratègies d’aïllament han estat eficaces. Què han fet països propers, a Europa mateix, quan s’han hagut d’enfrontar al creixement de l’extrema dreta? I quin n’ha estat el resultat? Que no es faci d’altaveu d’idees que es consideren pernicioses pot ser raonable. Limitar o minimitzar la difusió d’idearis que conviden a la discriminació i l’odi en els mitjans de comunicació, especialment si són públics, sembla raonable. Però amagar aquestes idees, prohibir que es coneguin aquests idearis, crec que pot tenir conseqüències contràries a les esperades.
El mateix es pot dir de la decisió de boicotar la presència de determinats partits extremistes als parlaments on han obtingut una considerable representació electoral. Era un comportament, ja no dic legítim des del punt de vista democràtic, sinó intel·ligent des del punt de vista electoralista, que Ciudadanos o el PP abandonessin l’hemicicle del Parlament de Catalunya cada vegada que es discutien qüestions en què no estaven d’acord? A la vista dels resultats, diria que els va sortir el tret per la culata. I és intel·ligent abandonar un debat d’investidura quan intervé el representant del partit d’extrema dreta? S’entén prou bé la repugnància d’haver d’escoltar determinades idees en un espai que hauria de ser de la màxima dignitat ètica. Però la qüestió és si aquest abandonament de la sala farà més o menys visible el partit que es volia aïllar. S’ha analitzat què va passar en aquest cas? No se li haurà donat més arguments per a un victimisme que llavors farà servir per justificar les seves posicions? No és una arma més eficaç la indiferència que no pas un intent d’aïllament que, a part de tenir tots els números per fracassar, accentua el protagonisme que es volia evitar? Seria bo d’estudiar-ho.
La meva impressió -a falta d’una investigació que em doni arguments més fonamentats- és que, precisament, el creixement dels partits més radicals es deu al silenci dels partits diguem-ne centrals davant dels problemes en què creixen aquests extremismes. Cap problema social no es resol prohibint-ne o tapant-ne l’expressió pública, sinó anant a l’arrel que l’ha causat. Doncs bé: allò que haurien d’estar fet els partits majoritaris del Parlament de Catalunya és estar encarregant als experts que hi entenen -politòlegs, antropòlegs, comunicòlegs, analistes de dades massives, sociòlegs i psicòlegs...- quines són les causes d’aquest creixement de l’extrema dreta.
No es diu que la demonització de l’independentisme és una de les raons, entre més, que l’han fet créixer? Doncs el mateix per l’extrema dreta. I encara seré més agosarat: més que no pas dedicant-nos a voler-los exorcitzar amb gestos màgics, sense posar-se a la pell de qui vota aquest tipus de formacions, sense comprendre què porta un ciutadà normal i corrent a refugiar-se en una ideologia autoritària, no s’hi podrà posar remei.
