En un rampell d’il·lusió, m’he comprat en una llibreria de vell les Lettres de Mirabeau. És una edició de 1792, amb la postil·la de “an 3 ème de la Liberté”. Aquelles cartes, com s’indica sota el títol, foren escrites “en el donjon de Vincennes”. El revolucionari comte Gabriel Mirabeau havia estat empresonat pels seus deutes de joc, i havia estat denunciat per son pare, el sever marquès de Mirabeau. Durant el seu captiveri escriu cartes a la seua amant Sophie de Monnier, que són les que formen bona part d’aquest recull epistolar. Cartes plenes d’amor i de rauxa, de desig de llibertat. En total, el comte s’hi va estar set anys empresonat, set anys que sens dubte li varen llevar les ganes d’apostar i de balafiar el patrimoni patern. Però, alhora, Mirabeau, en aquella llòbrega torre de Vincennes, en la qual també havia passat un any Diderot, acusat d’haver escrit la Carta sobre els cecs (i sobretot de ser l’autor de la pornogràfica Les bijoux indiscrets), el comte, dic, es va lliurar a la lectura. I d’aquesta va passar a l’escriptura, i va redactar dues obres cabdals en la història revolucionària francesa: L’assaig sobre el despotisme i L’assaig sobre les lettres de cachet i les presons de l’estat.
Mire el llibre, bellament enquadernat. Pense que potser Mirabeau va ocupar la mateixa cel·la de Diderot, i que això ho explicaria tot. Aquelles cartes han estat recollides, segons s’anuncia també en la primera plana, per P. Manuel, “citoyen français”. En tota aquella mise en scène hi ha un orgull i una esperança: la revolució francesa alça el vol i el poble s’hi sent orgullós, s’hi sent partícip, són citoyens lliures. I en els assaigs de Mirabeau ressonen amb vehemència els crits del perseguit, els crits contra el poder arbitrari, contra el poder del rei que amb una lettre de cachet pot enviar un home a presó. Durant el seu captiveri Mirabeau llegeix i sobretot escriu, i la seua prosa va farcida d’un estil nou, d’un to agosarat i arrogant, i posa de moda un llenguatge revolucionari (termes com “aristocràcia”, “aristòcrata”, “prejudici”, “esclavitud”, ressonen com martellades contra el sistema). Una vegada alliberat, tota aquella ràbia acumulada durant tants anys va esclatar d’una manera absolutament inesperada, convertint-se en un dels líders revolucionaris i en “l’orador del poble”.
És ben possible que si son pare no haguera manat tancar-lo, Mirabeau no haguera desenvolupat totes aquelles aptituds. Potser s’hauria perdut un patrimoni, però de ben segur que molts aristòcrates haurien conservat el cap. Mentre fullege la introducció del llibre, que comença d’allò més bé (“La reputació de Mirabeau és encara un problema...”), pense en aquests estranys capricis de l’atzar: Mirabeau i Diderot empresonats a Vincennes, i com aquells dies de reclusió foren cabdals per a la història de les idees i el curs de la història. Diderot hi escriurà el seus Pensaments sobre la naturalesa i Mirabeau també farà reflexions naturalístiques sobre la societat, sens dubte no tan afinades com les de l’autor de l’enciclopèdia. Però que seran el germen de la revolució i del nou ordre social.
Alhora aquestes cartes també són plenes de tendresa. Sophie havia estat acusada d’adulteri i condemnada a passar la seua vida en un convent de clausura. Gabriel li escriu arravatadament, seguint l’estil romàntic rousseaunià: Sophie és la seua musa, el seu amor perdut, la seua “fanfan”, “qui podria resistir-se a les teues carícies?”, etc. En una cel·la contigua de la torre de Vicennes, també era tancat el marquès de Sade. Hi escrivia d’amagatotis els seus llibres transgressors, colossals, pornogràfics. I em pregunte si, en algun moment, el marquès no li dictaria al comte alguna d’aquelles cartes d’amor...
