En el moment d'escriure aquest article, Pedro Sánchez ha fet l'anunci triomfal del pla de recuperació i resiliència, pel qual Espanya rebrà fins a 140.000 milions d'euros fins a l'any 2026, dels quals 72.000 milions són ajudes directes que arribaran per trams, sempre que Espanya dugui endavant les reformes que s'ha compromès a fer, les més importants de les quals són la reforma de les pensions i la reforma fiscal. Això darrer s'hauria de subratllar:Espanya està avesada a obtenir ajuts i rescats d'Europa sense fer res a canvi, és a dir, incomplint els compromisos adquirits. Aquesta vegada sembla que no hi haurà homes de negre, o de gris, per vigilar el comportament dels governants espanyols, sinó que, en cas que no es duguin a terme aquestes reformes, Brussel·les senzillament tancarà l'aixeta, i els diners s'aturaran d'arribar.
La part més quantiosa de les inversions anunciades pel president espanyol van cap al cotxe elèctric, allò que el pla de recuperació i resiliència anomena “estratègia de mobilitat sostenible”. És a dir, produir cotxes que no contaminin, o que contaminin molt menys que els actuals. Això és coherent amb altres partides destacades del pla, com ara les polítiques sobre el desenvolupament i la implantació del 5G, l'impuls de les energies renovables o el calaix de sastre intitulat “ciència i innovació”, que es vindria a correspondre amb allò que habitualment se'n diu i+d, o fins i tot (per fer servir paraules senceres i intel·ligibles) innovació i recerca, i que en realitat hauria de ser la primera prioritat. Així i tot, al pla presentat per Sánchez se li veu, o se li suposa, la intenció de complir amb els criteris imposats per la Comissió Europea (reindustrialització, digitalització, economia verda) i de formar part d'una política europea coordinada i articulada per sortir de la crisi del coronavirus, a pesar del desgavell en la vacunació i dels retards ja anunciats en la implementació dels fons New Generation. També, el programa de rehabilitació de vivendes (per millorar-ne l'eficiència energètica) o la digitalització de les petites i mitjanes empreses, són línies orientades a facilitar formes de vida, i de treball, en sintonia amb el segle XXI. En sentit contrari, en canvi, apunten els 3.400 milions destinats al sector turístic: el mateix sector dirà que són del tot insuficients i que no serveixen per a res, d'entrada. I de sortida, és una activitat que no genera cap valor afegit, i si una cosa ha quedat demostrada en el que duim de la crisi del coronavirus, és precisament l'obsolescència i la ineficàcia del turisme, pel que fa a la qualitat dels llocs de treball i del teixit social que genera.
Una altra qüestió és la utilització política del pla de recuperació i resiliència, tant per part de les forces de govern com per les de l'oposició. Si el Pedro Sánchez del 2020 era el de la unitat com a valor suprem, el del 2021 és el del triomfalisme desbocat, que es complau a anunciar pluges de milions, siguin d'euros o de vacunes, amb independència de com després es duguin a terme (la darrera cosa que s'ha encallat de manera ben matussera ha estat la vacuna monodosi de Jenssen). Caldrà temps per anar descobrint i coneixent la lletra menuda i els entra-i-surts d'aquest pla de recuperació. I a més, és cert que Sánchez hi fa electoralisme, havent assumit del tot el paper d'oponent a les aspiracions d'Isabel Díaz Ayuso als comicis del 4 de maig a Madrid, llevant-li el protagonisme a qui se suposa que és el candidat socialista (l'invisible Ángel Gabilondo, de qui amb prou feines sabem que el que li agradaria fóra governar amb Ciutadans, un partit en camí de la desaparició), i posant-se d'aquesta manera en el lloc que Ayuso, i el nacionalisme de dreta i d'extrema dreta, volia que es posés.
Però també és cert que, si els programes i les línies establertes pel pla de recuperació funcionen raonablement bé, Sánchez ja no serà tan sols el president de la crisi de la coronavirus, sinó també el de l'inici de la recuperació. Si té bones notícies a les quals agafar-se, i veient l'absoluta frivolitat amb què els partits s'estan acostumant a anar a eleccions (i fins i tot a repeticions electorals), Pedro Sánchez i el PSOE d'Iván Redondo no s'ho pensaran dues vegades abans de convocar els ciutadans a les urnes. I és possible —insistim, sempre que es generi la percepció que la ciutadania està segura en l'aspecte sanitari, i com a mínim ben encarrilada en l'econòmic— que els socialistes en sortissin aïrosos, d'aquesta nova cita. El to cada vegada més agre de la dreta espanyola té a veure també amb el fet que Sánchez té possibilitats reals d'assolir el seu principal objectiu polític: romandre al poder el màxim de temps possible, impulsat per la poderosa palanca dels 140.000 milions.
