Fa uns dies, en una entrevista a la televisió d’Estònia van preguntar a la ministra d’Exteriors espanyola per algunes actuacions de l’Estat en matèria de llibertat d’expressió i de persecució de la dissidència política que recordaven les que es produeixen a Rússia. La ministra espanyola va respondre indignada que se sentia ofesa per la comparació amb Rússia perquè Espanya és una democràcia. I que en democràcia qui no compleix la llei és perseguit per la justícia. La resposta de la ministra em va semblar molt significativa. Se sentia ofesa en la comparació amb Rússia no pas negant que fessin el mateix, sinó negant que fossin el mateix. Espanya ho pot fer perquè és una democràcia. I Rússia no perquè no ho deu ser. No li semblava incomparable el que fan uns i altres. Li semblava incomparable el que són. O el que diuen ser. Si ets una democràcia, tot allò que fas és democràtic. I si no ho ets, tot allò que fas no és democràtic. Encara que facis exactament el mateix.
L’argument ontològic no és nou. El que fan els bons és bo, perquè són els bons. I si ho fan els dolents és dolent, perquè són els dolents. Els westerns i les pel·lícules bèl·liques van plens d’aquest repartiment moral dels papers. Però, esclar, aquesta argumentació té un problema de fons: qui decideix qui són els bons i els dolents? Com es demostra i com es comprova? Si la bondat o la maldat no depenen de què es fa sinó de qui ho fa, com sabem que el que ho fa és realment el bo o el dolent? Molt sovint estrictament perquè ell ho proclama. Perquè ell diu que és l bo i per tant té dret a fer allò que mateix que en bona lògica li és negat al malvat.
Si parlem de democràcia, com sabem que un país és o no una democràcia? Doncs jo diria, precisament, que només ho podem saber pels fets. Si allò que fa és conseqüent amb els valors democràtics, és una democràcia. Si allò que fa és contrari als principis democràtics, doncs no deu ser una democràcia, per molt èmfasi que posi en proclamar-ho. Els fets són la pedra de toc. Si tu dius que Espanya és una democràcia i Rússia no, ho has de demostrar exhibint quines coses no gens democràtiques fa Rússia i no faria mai Espanya. I demostrant que les que fa Espanya són escrupolosament democràtiques. Però per la ministra d’Exterior espanyols la cosa no va així. Va al revés. Hi ha un dogma que no necessita demostració, que no demana ser confirmat pels fets: Espanya és una democràcia. I a partir d’aquest dogma, tots els fets resulten legitimats. Fins i tot els que resultarien condemnables si els fes algú altre.
Espanya va dient pel món que és una democràcia plena. Però no es pren la molèstia de demostrar-ho. No cal, n’hi ha prou amb dir-ho i si pot ser amb cridar-ho. Els fets que ho haurien de demostrar són secundaris, irrellevants, tergiversables, al costat de la contundència de la proclamació essencial, ontològica. I per cert, la segona part del raonament de la ministra, sobre la llei i la justícia, és francament inadequat. Que l’Estat persegueixi a qui que se salta les lleis no és una característica pròpia i exclusiva de a democràcia, és una característica pròpia i general de tots els Estats, democràtics o no. També el franquisme perseguia a qui se saltava la llei. La seva. Perseguir l’infractor de la llei no és monopoli de les democràcies. El que correspon a les democràcies és que les lleis s’avinguin amb els principis democràtics. La prova de la democràcia no és la persecució, és la naturalesa de la llei.
Si la ministra espanyola d’Exteriors s’ofèn quan la comparen amb Rússia, més que posar l’èmfasi en proclamar el que diu que és –una democràcia- l’hauria de posar en fer el que fan les democràcies. I en no fer el que no fan les democràcies.
