Els tamarits del llit del Túria són ara en flor. Alguns estan tan curulls que semblen enfarinats. Malgrat això, la gent passa pel seu costat sense reparar en ells. Tots caminen ràpid, per tal de fer una mica d’esport, amb la mascareta posada. Jo sóc l’únic enyoradís que es deté i els observa, que els fa fotografies, que s’admira de les seues flors, tan curioses, com si foren cucs peluts. El tamarit és un arbre invisible, un arbre del tot ignorat, pense aleshores. I, tanmateix, durant uns dies omplin l’espai amb la seua florida especular, un poc com s’esdevé amb les argelagues, quan esclaten en flors grogues i de colp i volta il·luminen els rosts més empinats.
Pense en Plini el Vell, que va escriure, en la seua Història natural, que el tamarit no fa fruits, i per això, per aquella suposada esterilitat, en l’antiguitat va tenir un simbologia adversa. El tamarit era l’arbre bord, el súmmum de la infertilitat, un oncle renoc extrem. Evidentment, es tracta d’un error, i els fruits hi són en unes estructures en càpsula, com a conseqüència d’aquells ramillets florals tan espectaculars. Però, segurament per això, aquest arbre apareix en els textos clàssics com una planta relacionada amb el mal, al bell mig de moments cruents i brutals.
Ja passen aquestes coses!, pense vora el tamarits del Túria. Una observació imprecisa i agosarada de Plini va originar la seua llegendària mala fama. El metge Andrés Laguna, en els sucosos comentaris del Dioscòrides, va reincidir en el mal i va reblar que “a la verdad, este, salvaje, que acá tenemos, consta que es muy estéril”. També el profeta Jeremies es referia a ell quan escrivia que l’home incrèdul era com el tamarit, “que mai no tasta la pluja;/viu en un desert xardorós,/ en una terra salabrosa/ que no es pot habitar”. Una condemna temible, la del tamarit, l’arbre infèrtil i sempre assedegat, bevent aigua salobre, excretant sal per tots els seus porus. Per això, sant Ambrosi el va considerar el símbol de la insinceritat. Comptat i debatut, un arbre d’allò més menyspreable.
I, tanmateix, malgrat tot, malgrat tan mala fama, alguns exegetes varen descobrir en ell un exemple d’humilitat. Les seues fulles flonges, toves, caigudes, són un model botànic de discreció. Un arbre modest que es conforma amb ben poc. Per això, Andrea del Sarto el va pintar en el Viatge dels Mags (1511), a la Basilica della Santissima Annunziata, a Florència. En primer terme apareix un autoretrat de l’artista, amb una túnica violada i un gest d’orgull. Al fons del paisatge, en la llarga cavalcada del mags, es descobreixen camells i, fins i tot, una girafa. I en un pujol, s’alça un portentós tamarit, entotsolat, l’únic arbre de la composició.
Mire els tamarits del llit del Túria. Són arbres vells, i els seus troncs torturats fan formes extravagants. Imagine que aquells tamarits són restes de la flora del riu, abans que aquest es transformara en un parc. Han passat de créixer al caixer proletari del riu, entre canyes, àlbers i baladres, a fer-ho envoltats de gespa i dels edificis colossals de Santiago Calatrava. La gent s’atura i es fotografia vora aquells engendres arquitectònics, alguns fins i tot es retiren un moment la mascareta i somriuen feliços. Aleshores, pense de nou en Andrea del Sarto, que pintava tan bé que el coneixien com «Andrea senza errori». És l’únic que va reparar en la senzilla bellesa del tamarit, i que es va arriscar a pintar-lo al bell mig de la seua cavalcada dels Reis Mags, en un lloc d’honor. Un gest que, vora aquella presumptuosa i desficaciada Ciutat de les Ciències i de les Arts, m’emociona profundament.
