Que la història comencés al Taxidermista potser no presagiava res de bo. De fet, 15 anys després que un grup d’autodefinits intel·lectuals i suposadament d’esquerres –en realitat, la plana major més reaccionaria i decadent de la Desfachatez Intelectual d’Ignacio Sánchez Cuenca– va impulsar el manifest que desembocaria en la fundació de Ciutadans en trobades ben regades d’alcohols aquest restaurant de la Plaça Reial de Barcelona, avui tancat definitivament, sembla que les despulles del partit van camí de buidar-se de vísceres, omplir-se de palla, canviar els ulls per vidres i guarnir l’estanteria dels projectes polítics fugaços del suposat liberalisme espanyol.
Perquè, malgrat el suport econòmic i mediàtic que va inflar un partit ideològicament pendular i sense implantació territorial fins a esdevenir aquell “Podemos de dretes” pel qual sospirava la banca fins a tocar amb els dits la condició d’àrbitre de la política espanyola, la realitat és que la història de Cs és la història d’una fallida des del primer moment, quan una crisi de primera hora va situar el jove empleat de banca i excampió d’oratòria Albert Rivera –el primer de la llista per ordre alfabètica de nom de pila– al capdavant de la formació. A partir d’aquí i amb un famós cartell tal com va venir al món i el popular càntic de “Te-uve-tres, toma 3” de la nit electoral del dia de Tots Sants de 2006, va començar l’ascensió de l’home que es va creure que seria president del govern espanyol.
Si el manifest inicial s’havia congriat contra la redacció de l’Estatut i la suposada deriva nacionalista del govern de Pasqual Maragall, la reacció contra la sentència del Constitucional i l’inici del procés convertiria Cs, que exercia de força espanyolista al Parlament entre continues crisis, en l’ariet de la reacció contra les aspiracions catalanes, amb especial ímpetu en la qüestió lingüística.
D’aquella espuma generada artificialment en tertúlies, articles, programes de televisió i fundacions més o menys opaques, en va sorgir la idea de convertir aquell projecte que només s’aguantava com a força de xoc contra el catalanisme, en un projecte estatal capaç d’esdevenir l’anhelada força liberal, entre els dos partits de la segona Restauració.
Això va convertir el partit ara anomenat Ciudadanos en el pol d’atracció de tota una generació de joves que defensaven a peu i a cavall un suposat liberalisme que no deixava de ser la vella recepta casposa d’una dreta espanyola que arrenca a l’època de Don Pelayo, passada per la retòrica d’escola de negocis i màrqueting i l’estètica del pret-à-porter d’Amancio Ortega. És a dir, nacionalisme espanyol, reaccionarisme i capitalisme d’amics, coneguts i saludats en l’era d’Instagram.
La falsedat de la doctrina liberal que va desplaçar la tènue pàtina socialdemòcrata que a l’inici volien donar-li els fundadors, juntament amb les giragonses continues a cop de tuit i d’estratègia de sèrie de televisió, va acabar convertint Cs en la crossa del PP a Andalucia i a Madrid, sense cap problema de consciència liberal per compartir espai –als parlaments o a la Plaça de Colom– amb l’extrema dreta de VOX.
Avui, Ciutadans és avui un cadàver per dissecar. A Inés Arrimadas, que va arribar a guanyar les eleccions del 21 de desembre de 2017, el vaixell se li ha omplert de forats i veu com les rates marxen en estampida.
Definitivament, aquell partit nacionalista espanyol que va creure possible fer el sorpasso a PP i PSOE, ha entrat en la decadència que presagia la liquidació, víctimes de la seva pròpia inconsistència i les tàctiques dels dos grans partits. Els més espavilats han aprofitat per buscar lloc al PP que els acull amb els braços oberts, mentre al Parlament de Catalunya, les idees, l’estil, fins i tot l’ús del castellà com a llengua habitual, l’ha heretat el PSC-PSOE de Salvador Illa.
