Faig classe i la meitat dels estudiants em segueixen des de casa. Els alumnes de l’aula van amb la mascareta, i no els reconec a penes; els de casa són com a molt una veu, o una línia del xat, seguint la classe per l’ordinador. Alguns ni tan sols s’han manifestat: són un número entre els connectats. Ningú no vol mostrar-se, i parle des d’una mena d’anonimat, i la lliçó transcorre sense interrupcions, perquè els alumnes tampoc poden parlar, per allò de la distància de seguretat. A l’aula sols ressona la meua veu, modulada per un micròfon perquè em puguen seguir els estudiants a casa. Allò redobla l’aïllament, aquell altaveu. Com més alt es parla més a soles s’hi està.
Quan acabe, la facultat és en silenci. En canvi, allà on mire sols hi ha soroll i malestar: pandèmia, polítics trànsfugues, ultradretans que titllen de paparres els comunistes (com feia Goebbels), monarques fugits, clavegueres de l’estat, l’espectacle postelectoral a Catalunya... Per no parlar d’Isabel Díaz Ayuso dient que Madrid és Espanya, i cridant comunisme o llibertat, com una matraca, estigmatitzant l’adversari polític. Algun dia s’estudiarà el paper dels mitjans de comunicació durant aquests anys, i la seua indubtable responsabilitat de l’arribada de la ultradreta als distints parlaments.
Alhora la pandèmia ho anul·la tot, ho emmascara tot, i ja ningú no parla de canvi climàtic. Fins i tot, Greta Thumberg sembla haver desaparegut. Ara sols es parla del virus i de l’economia. De colp i volta descobrim que un vaixell encallat al canal de Suez pot fer trontollar l’equilibri mundial, i sols es té en compte els milions d’euros perduts. Tanmateix, llegesc que gràcies al canal el peix pescat a Escòcia és portat a Xina per tal de ser tallat en filets i que després regressa a Europa, per a ser distribuït pels mercats. El quilòmetre zero és una quimera romàntica; la globalització i el canvi climàtic una realitat monstruosa irreparable.
Em refugie en la lectura de Càndid o l’optimisme. Rere aquella gran història de Voltaire, hi és el filòsof John Locke, i aquell llibre cabdal per a la història de les llums que és l’Assaig sobre l’enteniment humà. Voltaire deia de Locke que era com tocar mare; que ens podíem aventurar per altres terrenys filosòfics més emocionants, però que al final sempre calia regressar a Locke. Aquell llibre on es posa en valor la vida humana, la seua independència, i on l’únic mètode possible per a copsar la realitat és l’empirisme. En molts aspectes, Càndid o l’optimisme és una bastida literària creada per a mostrar la teoria del coneixement de Locke: Càndid, un home candorós, recorre el món i rep les grans lliçons de la vida, perdent a poc a poc la seua innocència natural. Finalment, el llibre conclou amb dues idees cabdals: “cal treballar sense raonar, és l’única manera de fer aquest món suportable” (per boca de Martin), i “cal cultivar el nostre jardí”, en el sentit del nostre hort. Un pensament pessimista, absolutament demolidor.
Gustave Flaubert va escriure que aquest final de Càndid és la més gran lliçó moral que puga existir. Quan el va enllestir, Voltaire acabava de fugir de Prússia i havia estat en greu perill. Anys després es va transformar en el defensor dels Calas, en el gran autor del Tractat de la Tolerància. En el gran capitost de la llibertat. Al capdavall, mai no va seguir aquells consells de Càndid de cultivar el seu hort i deixar de raonar. Malgrat tot, malgrat tanta persecució i tant de dolor, mai no es va donar per vençut i va seguir batallant des d’un racó remot dels Alps. Aquesta és la seua grandesa i el seu exemple. Voltaire mai no va perdre l’esperança d’un món millor.
