Diu Laura Borràs que havia arribat a un acord amb Jaume Alonso-Cuevillas per a substituir-lo com a membre de la mesa del Parlament de Catalunya, on hi ocupava des de feia poques setmanes el càrrec de secretari segon, abans que hagués sortit publicada la polèmica entrevista a Vilaweb en la que expressava els seus dubtes sobre deixar-se inhabilitar “per una bestiesa”. Costa de creure que Cuevillas s’hagi adonat que no se sent còmode amb el càrrec pel qual havia estat designat feia tot just vint-i-quatre dies, pràcticament sense haver tingut l’oportunitat ni de tan sols practicar una mica. Encara és més inversemblant presentar l’entrevista com una simple ensopegada casual entre l’acord intern de relleu i el seu anunci públic. Hi haurà qui pot pensar que pretendre que els polítics diguin la veritat és demanar massa. Com a mínim, però, tenim dret a reclamar que les boles siguin una mica elaborades, que hagin d’aguditzar l’enginy per fer-les mig creïbles, per respecte a la capacitat intel·lectual del ciutadà mitjà.
Com que la teoria oficial no té cap ni peus, no podem fer altra cosa que pensar que es tracta d’una purga, ràpida i contundent, per haver verbalitzat a Josep Casulleras, cap de redacció del digital esmentat, que “no sé si té sentit que t’inhabilitin per haver tramitat una resolució que no porta enlloc”, que “la immolació s’ha de fer si té cap eficàcia” i que, en cas contrari, és “absurda”. Sàvies paraules, compartides a ulls clucs per qui omple de lletres aquesta pàgina. L’advocat també hi deia que difícilment el Parlament podria oposar-se a una sentència ferma d’inhabilitació contra alguns dels seus membres perquè “no tindria capacitat de resistència” i “perdrien la seva acta de diputats”. Laura Borràs es troba, precisament, entre els que tenen l’espasa de Dàmocles sobre el cap i, en aquest cas, no és pas per qüestions de combativitat independentista. Aquests mots, i no pas cap acord secret de despatx, són els que li han tret els galons de la musclera per lliurar-los a Aurora Madaula, decisió que encara cal que la cambra ratifiqui perquè no pot ser presa unilateralment per la presidenta.
La sensatesa de Jaume Alonso-Cuevillas quan estava en posició d’haver d’assumir les conseqüències de les seves opinions en cas de convertir-se en fets contrasta amb el que ell mateix expressava, amb la pàtina de prestigi que atorga ser el lletrat de tot un president de la Generalitat, quan tocava que se la juguessin uns altres. Deia El Nacional el dia 27 de gener de l’any passat que “el diputat al Congrés de Junts per Catalunya Jaume Alonso-Cuevillas ha lamentat la decisió de la mesa de retirar l’acta de diputat al president Quim Torra”. Aquesta era la interpretació que feia el diari d’una piulada de l’aleshores parlamentari a Madrid, que deia així: “Sembla que no en tinguem prou amb tenir un estat en contra”. Entre línies hi llegien, aquells periodistes, que Cuevillas assenyalava al president del Parlament, acusant-lo de posar-se al costat de l’estat en matèria de repressió. Anant enrere en el temps, durant l’abril del 2019, en plena campanya per les eleccions generals en les quals concorria com a candidat per Girona, les declaracions anaven en la mateixa línia de -ja em permetreu el neologisme i anglicisme- no-surrenderisme: “acceptar la suspensió de l’acta de diputat de Puigdemont, com va fer la majoria de la mesa del Parlament, en contra del que s’ha acordat pel ple, és un acte de rendició. Per més jocs semàntics que es vulguin fer, que, per cert, recorden els barrocs raonaments de les actuacions del Tribunal Suprem”. És a dir, Torrent se situava al mateix nivell d’una justícia polititzada i venjativa, esdevenint còmplice de la persecució judicial de l’independentisme.
Quina diferència amb la prudència actual i com canvia el punt de vista només de passar a l’avantguarda, que és on sempre hi ha les primeres baixes. Però la qüestió de fons no és què diu Jaume Alonso-Cuevillas, sinó si les accions de Laura Borràs diferiran gaire del que ell va gosar verbalitzar.
