“Auxili!”, “vol matar-me!”. Les paraules són en un castellà molt rudimentari. Un ganivet mal esmolat que esquinça la nit d’estiu. El carrer de Daroca, a l’extraradi valencià d’Orriols, prompte s’ompli de gent. Una dona africana demana ajuda des d’un finestra del tercer pis, just enfront del meu balcó. La finestra es tanca de colp i els crits, esmorteïts, encara sonen més sinistres. La policia, que sempre és al barri, justament no està aquella nit. I passen els minuts. Sonen el crits. Silenci. Novament crits. Silenci. De sobte, la finestra s’obri i es fa la nitidesa d’ambdós figures. La d’ell, fibra i múscul, molt nerviosa. La d’ella, forta, tant com per suportar l’espenta contra el vidre i no caure al buit. “Deixa-la!”, “No la mates!”, crida el rogle, fet coral de moltes veus, just a sota. La tensió espesseix els temps i quan la policia per fi arriba han passat un bon grapat de minuts més de preocupants silencis. Als agents els costa trobar el pati de la parella. No és fàcil guiar-se en laberints de passadissos entre rucs per a obrers dels anys seixanta. La finestra que dóna al carrer pot ser d’una casa amb entrada per un altre lloc. I a l’inrevés. Quan la policia dóna amb la porta, el minotaure se’ls ha escapat amb els tres fills menuts. La dona, òbviament, no vol denunciar-lo. I els uniformats, tot i la munió de testimonis, tampoc no actuen d’ofici. Sóc un dels que conten el que ha passat i prenen nota del meu DNI. Mai no rebré cap telefonada.
Una setmana després, el 19 d’agost, la finestra de davant torna a omplir-se de crits. La meua companya de pis i jo som al balcó. Enfront, una cortina violeta i molt transparent deforma els cossos. Aquesta nit bufa una mica de brisa. L’home crida, gesticula amb força; s’apropa i s’allunya de la dona. Trontolla. Sembla begut. No passa res. Al dia següent no sóc a casa, però sí la meua companya. Enfront, torna la violència a l’escaparata. Els crits, forts. Ell i ella. L’home s’acosta a la finestra amb un bebè en braços, amb prou feines agafat de les cames. Un esvaró i al buit... Ell crida. Ella calla. S’ha quedat glaçada. Ell, crescut, escridassa al carrer, amb el nadó oscil·lant com un pèndul. Aquesta nit la policia arriba abans i encercla al minotaure, que ix al vol, en calçotets, mentre mossega a una de les agents. La meua companya s’ofereix com a testimoni i als pocs dies la telefonen per anar a declarar a la seu central de la Policia Nacional. A mi també. Volen que els conte què vaig veure la nit anterior. Porte un pen amb un vídeo. Finalment, no el volen. “És el cas aquell dels negres...”, li diu un funcionari a un altre, amb un gest d’avorriment suat, sobre la meua presència. És clar, mentre jo estiga allà no pot llevar-se la mascareta. Després, la meua companya em conta que li han reiterat si hi hagué colps, agressions. “No és una agressió a la mare discutir amb el xiquet al costat de la finestra? I fugir amb els fills uns dies abans?”. “Però agressió en el sentit de sang...”, li han insistit. I quan pregunta als agents quin serà el suport que rebrà la dona, amb l’home al calabós, aquells li diuen que ells, els immigrants, ho saben ben bé i que segurament ja estaran cobrant alguna ajuda.
El cas arribarà al jutjat de violència a la dona. La meua companya de pis declara el 20 d’octubre de 2020. I el 12 de març de 2021 la tornen a citar. El procediment ja no és sobre violència de gènere, sinó que ha botat a un jutjat de menors. “Ens interessa només allò del bebè”, li diuen. La situació ha mutat d’un fet evident d’allò que les expertes denuncien com a violència vicària, contra els menors per castigar la mare, a una infracció més difusa. Una mesura contrària al Pacte d’Estat de Violència de Gènere, de 2017, destinat a assumir els i les xiquetes com a víctimes d’aquest delicte, però, malauradament, poc habitual, tal i com relata Anna Gimeno en els seus excel·lents articles en La Marea. Només una dada: entre 2013 i 2019, 34 menors van ser assassinats pels pares biològics en situacions afins a la del cas que ens ocupa.
Què passarà amb la dona i els fills que viuen enfront? Encara no s’ha assenyalat el judici, però la meua companya, que a més és advocada, no és gens optimista. “Encara viuen allà? Els has vist?”, li va preguntar la jutgessa durant la darrera declaració. Tampoc pot evitar sentir-se responsable. Dubta si la denúncia va afavorir o no aquella dona. És molt possible que, en cas d’haver tornat, l’home haurà aprés com disfressar noves agressions gràcies als camins d’impunitat mostrats per la Justícia, hi pensa.
Siga com siga, la finestra de cortines violetes al carrer de Daroca ja mai més no s’ha tornat a obrir.
