Després de les campanyes electorals s’imposa la realitat. El PSC i ERC varen guanyar les eleccions del 14 F, però els seus respectius panorames no són gaire engrescadors. Illa ha comprovat que no té cap possibilitat d’arribar a la presidència de la Generalitat. Ell mateix va dinamitar durant la campanya qualsevol intent de construir una majoria parlamentària dels partits amb voluntat de diàleg. ERC va aconseguir quedar per davant de Junts però el resultat l’obliga a atorgar el mateix tractament igualitari als de Puigdemont que els republicans van exigir l’any 2017. Per molt que insisteixin que dins l’independentisme ERC i CUP són majoria (cap novetat en relació a la legislatura anterior), el veto als socialistes signat durant la campanya provoca que ERC torni a ser presonera de Junts. I la CUP diu que té la clau però no sap de quina porta.
La inestabilitat amenaça, una vegada més, la nova legislatura. Els darrers tres anys, Roger Torrent va intentar preservar el Parlament de les turbulències evitant una confrontació directa amb l’Estat. Ara, Laura Borràs vol traslladar el camp de batalla (contra Pedro Sánchez però també contra Pere Aragonés) a la cambra catalana; ho ha deixat clar renegant del paper de Torrent, mentre Quim Torra llençava el seu llibre pel cap d’Aragonés enmig de les negociacions: amb aliats com aquests no fan falta adversaris. Caldrà afegir-hi unes sessions plenàries desestabilitzades per l’extrema dreta de VOX i per uns Ciutadans en descomposició que incrementaran la seva aportació al joc dels disbarats. I tot això amb una Mesa més feble, amb una presidenta que, segons Oriol Junqueras, dins d’ERC “hagués hagut de renunciar a presentar-se a les eleccions”, i a la que la CUP ha considerat sospitosa de “mala praxis”. Si el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya li obre judici oral per un delicte relacionat amb la corrupció, hauria de ser suspesa en els seus drets com a diputada, no perquè ho diguin el Tribunal Constitucional o una llei espanyola, sinó perquè ho preveu un article del Reglament del Parlament, aprovat l’any 2017 per Junts pel Sí i la CUP per intentar passar pàgina del cas del 3%. Tempesta a la vista: qualsevol modificació o interpretació feta a mida perjudicaria greument la credibilitat d’ERC i CUP.
La proposta de Jéssica Albiach d’un pacte amb Esquerra i el suport extern del PSC ha obtingut el rebuig dels dos partits afectats. Però pot haver estat un “d’entrada no”, com aquell del PSOE a l’OTAN. La negativa dels republicans a facilitar la presència d’En Comú Podem a la Mesa demostra que la idea d’una majoria àmplia ha passat a millor vida; i als Comuns els hi toca fer d’oposició. Però l’oferta d’un govern ERC-Comuns penjarà com una espasa de Dàmocles sobre Junts i la CUP durant tota la legislatura. Donarà més joc a ERC però, alhora, serà un element de pressió damunt els republicans cada vegada que tinguin problemes amb els seus socis. Sobre tot, si el murri d’en Joan Tardà encerta i el govern català esdevé un “Vietnam diari”. Alhora, Pedro Sánchez ha vist com una maniobra mal calculada destrossava Ciutadans i provocava una arriscada i potent jugada de Pablo Iglesias, que ha situat una ben valorada Yolanda Díaz com a possible cap de llista en unes eleccions generals. Si no decideix portar la incomoditat creixent dels seus aliats fins la ruptura o no dissol les Corts, el president espanyol no té més alternativa que el pacte amb Unidas Podemos i amb la majoria de la investidura dins la que ERC exerceix un paper decisiu. Diuen que Sánchez no veia malament la proposta dels Comuns. I si arriba el moment, Illa farà el que li manin des de Madrid. El desllorigador podria ser la llibertat dels presos independentistes. No sabem quan durarà la legislatura, però la fórmula ERC-Comuns no porta incorporada data de caducitat.
