El llenguatge polític italià, sempre tan creatiu, va popularitzar una paraula per descriure, i en un cert sentit solemnitzar, una pràctica habitual en les relacions entre els partits d’aquell país (i no tan sols d’aquell país): la lottizzazione. Molt en resum, seria agafar les institucions públiques i tallar-les a trossets, fer-ne lots i repartir-se’ls. Això és per a tu i això és per a mi. I cadascú, dins del lot que li ha tocat, pot fer el que li doni la gana. Nomenar a qui vulgui. Posar-hi els assessors que li toquin. Tenir la seva política de comunicació pròpia. Allò és seu, de la seva propietat. De fet, la paraula lottizzazione també la fan servir els italians en urbanisme, i també significa més o menys el mateix: repartiment d’un determinat terreny entre diversos propietaris, cadascú amo de la seva parcel·la. En política, la lottizzazione afecta d’entrada els governs de coalició o pactats. El pacte fundacional sol ser aquest: jo em quedo això i tu et quedes això altre, i cadascú en el seu tros va a la seva. Però també pot afectar moltes altres institucions públiques, des dels mateixos parlaments —a través de les seves meses— fins als òrgans del govern de la judicatura, als alts tribunals o als mitjans de comunicació públics. A Itàlia es va arribar a dir que, en temps de lottizzazione, cada informatiu de la programació de la RAI havia estat adjudicat a un partit determinat.
La paraula és gràfica i precisa. Descriu perfectament una pràctica política. Però és una mala pràctica. Una concepció de la política com a propietat, dels càrrecs públics com a canongies i dels partits polítics com a màquines de poder. Molt meridional, d’altra banda. Ajuda a fer coalicions, de ben segur. Però no ajuda a governar en coalició. I, sobretot, no ajuda a governar bé. Podríem discutir la lottizzazione des del punt de vista de l’ètica política, i segurament en sortiria molt mal parada. Però abans es pot discutir del tot aquest sistema des del punt de vista de l’eficàcia. Un govern o unes institucions repartides en lot no actuen sota una programa i un objectiu compartits. La creació de lots serveix per repartir-se el govern, no pas per compartir-lo. En la pràctica, dins d’un mereix govern o d’una mateixa institució, cada lot es fa servir per combatre el lot del veí, i presumptament aliat. Tenim així situacions en què dins d’un mateix govern hi ha, de fet, dos governs o més, cadascun amb la seva dinàmica i que es fan mútuament d’oposició. I com que hi ha una batalla entre els lots, les persones que es posen al davant de cada càrrec són les que es presumeix que seran més fidels al partit que les ha posat. La fidelitat puntua més que l’aptitud. Si els altres posen els seus en l’espai que els toca, nosaltres només hi posarem els nostres. Els càrrecs esdevenen soldats en la batalla.
Diria que la importació hispànica, a tots els nivells, de la lottizzazione italiana és una de les causes perquè les experiències de govern de coalició han estat tan fràgils i poc profitoses, tant en l’hàbit estatal com en el, diguem-ne, autonòmic. Només s’ha salvat l’àmbit municipal, perquè la força de la figura de l’alcaldia ha dificultat el repartiment del poder en parcel·les. Però les experiències de govern de coalició en l’àmbit hispànic han estat més marcades per l’afany de repartir-se el poder que no pas de compartir-lo. Hi ha hagut una primera negociació sobre què es quedava cadascú i després cada partit ha tractat els ministres o els consellers dels altres com si no hi tingués res a veure, com si no fossin part del mateix govern que ells. Desgastar-se mútuament entre els socis ha estat una norma dels governs de coalició. Això ha passat i està passant amb el govern de coalició espanyol entre el PSOE i Podemos. I ha passat també —en una mesura o altra— en els governs de coalició de composicions diverses a Catalunya, el País Valencià i les Balears, que s’han acabat definint i legitimant més perquè no hi eren (per qui no estava en el govern) que per la unitat d’acció entre els que hi eren. I el balanç no ha estat satisfactori. Catalunya ha estrenat nova legislatura i l’ombra de la lottizzazione torna a estar molt present. Mal senyal. Els governs repartits en lots impermeables, on cadascú fa el que li rota en el tros que li ha tocat, no solen administrar bé el dia a dia. Però encara administren pitjor els objectius ambiciosos a mitjà i llarg termini.
La paraula importada d’Itàlia pot semblar útil i fins i tot simpàtica. El concepte és desastrós.
