A l’hort, han vingut a collir la taronja. Per la nit ha plogut i els collidors protesten, perquè els arbres estan xops. En el pi canta una garsa, el seu quequeig sinistre. En la casuarina veig un ocell amb una cresta, i una taca roja a la galta, i una altra al cos. No sé què és. Faig una mirada per internet i es tracta del bulbul de bigoti vermell, que s’ha naturalitzat a les nostres terres. Va amb la seua parella, i sembla d’allò més tranquil. Segurament, s’escaparen d’alguna gàbia, i ara els tenim per ací, atacant tot el que poden. A l’illa de sant Maurici són una plaga dels cítrics. També arramblem amb tots els insectes que troben al seu pas. Té una grandària mitjanera, com una merla. Els veig anar de branca en branca, estarrufant les plomes del cap, amb aquell punt vermell sota el bec, com si fora una vedet. Diria que no li faig por i que com les cotorres ha vingut per a quedar-se. Algun matí un grup de cotorres creua el cel, després d’haver-se atipat dels dàtils de la palmera canària. Altres vegades, són els nespres. O el que troben. També les garses fan de les seues: abans no es veien per ací, era una espècie més de l’interior. En pocs anys, els elements que integren el paisatge han anat canviant, indicadors del canvi climàtic.
Els collidors han aprofitat per a esmorzar, asseguts sobre caixes de taronja blaves. Porten dies sense collir, perquè, com em diu l’encarregat de la quadrilla, un búlgar simpàtic de nom Lubo, tot està molt parat. Han vingut vora quinze collidors, entre ells una dona, que fuma una cigarreta de tabac embolicat i acluca els ulls com Josep Pla. Si no cullen, no cobren, i estan de mal humor. I tot està molt parat, m’explica el corredor, que és de Xeresa, perquè està entrant taronja d’Egipte, que desembarquen a Rotterdam. Des d’allí els camions que han anat a descarregar verdura tornen carregats de taronja egípcia. La cançó de sempre: quan no és Egipte és Sud-àfrica o el Marroc. El cas és que els cultius d’ací no tenen preu, com s’esdevé amb tants altres conreus, com ara el de la ceba, que aquests dies estan passant de tractor, sense haver-la collit. Surt més a compte destruir el cultiu que collir-lo. Les cebes a tocar de casa ningú no les vol; les cebes vingudes des de milers de quilòmetres omplin els mercats.
Ho pense i tinc una sensació d’angoixa. Sort que estem en allò que anomenen emergència climàtica... En una situació de canvi climàtic, amb la pujada de la mar, que està produint la salinització de l’Albufera. A aquest pas, els arrossars també periran, i l’Albufera serà engolida per les aigües com ja està passant amb el delta de l’Ebre. S’ha alçat una brisa i la quadrilla es posa en marxa. Almenys fer un camió, que no siga el viatge debades, em diuen. El vent de ponent és ben rebut per la quadrilla, que ja ha deixat d’esmorzar. El corredor de Xeresa em diu que les ortaniques que ha comprat se les va a menjar amb creïlles, i que, a més a més, alguns camps estan empestats de cotonet de les Valls, una plaga vinguda de Sud-àfrica, que és d’allò més roí. Pense en la cita d’Ernst Bloch: “La forma més tràgica de pèrdua no és la pèrdua de la seguretat; és la pèrdua de la capacitat d’imaginar que les coses puguen ser diferents”. Cada vegada costa més d’imaginar això; que l’espècie humana puga canviar una mica d’hàbits destructius. El bulbul ha regressat i emet el seu cant esqueixat, d’ocell tropical. Estarrufa les plomes del cap i, per un moment, diria que també em trau la llengua.
