Diguem-ho clar. Barcelona mai ha estat una ciutat d’ivori sense conflicte –ho sabien els mateixos noucentistes–, sinó més aviat un espai on el xoc ha estat constant, des de molt abans de l’emergència de la Modernitat. La capital de Catalunya ha estat la protagonista dels moments més convulsos de la nostra Història. A Barcelona va néixer la primera indústria de vapor i el primer tren peninsulars i pel port de Barcelona van arribar les idees llibertàries i d’emancipació social.
Per això és ser ingenu exclamar-se per les escenes de barricades, incendis, pillatge, pintades i pedrades que hem viscut fa poques setmanes, com si no fossin una constant històrica d’una ciutat que va tenir en aquesta violència part del seu relat internacional. Recorden la Rosa de Foc?
El Cap i Casal congria alegria i l’entusiasme, però també el ressentiment, la ira i la violència. El dia de Sant Jaume de 1835, una mala tarda de braus va provocar l’incendi dels convents de la ciutat. Com sempre, l’anècdota tapa les causes profundes dels esdeveniments, i la bullanga va cremar per molts altres motius dels que amagava l’afició tauromàquica dels barcelonins del vuit-cents. És obvi que, en aquest sentit, la condemna contra el raper Pablo Hásel per escarnir la família Borbó arribava en un moment de tempesta perfecta a tots nivells.
Equivocats o no, molts joves han trobat en la protesta violenta una via d’expressió i una vàlvula d’escapament que caldria observar, si més no, a la llum d’aquestes possibles causes profundes. Tampoc és res que no s’hagi vist en d’altres contextos, moments i llocs al llarg dels temps. No cal recordar com bona part de la generació que ha marcat el discurs intel·lectual i polític de les darreres dècades tenia com a referent intel·lectual un aixecament estudiantil d’aires llibertaris esdevingut a la capital d’una de les democràcies més consolidades del continent, on la policia republicana va repartir de valent i va patir el llançament de tota mena d’artefactes i objectes contundents. També de llambordes sota les quals es deia que hi havia la platja.
Totes les comparacions són arriscades i no voldria fer símils entre les protestes juvenils de les darreres setmanes i el Maig francès de 1968, però on sí que m’inquieten les semblances és la reacció de les classes dirigents del país. Una part de la classe política, la independentista, intenta apoderar-se d’un moviment que també és una reacció contra les seves promeses incomplertes i la seva desorientació –sobta en aquest sentit, veure alguns dels antics fans de la contundència policial sent els més comprensius amb la canalla– i viu amb contradicció gestionar l’ordre públic i animar una protesta que els pot socarrimar. De fet, intentar cavalcar el tigre de la massa enfurismada no deixa de ser el que van intentar en diversos moments catalanistes i republicans el 1909, el 1917 o el 1936. Els resultats, en tots tres casos no van ser especialment reeixits.
L’altra part del món polític, juntament amb els poders econòmics, entona un “ja n’hi ha prou” que, als qui tenim alguna noció d’història, només ens pot recordar una constant històrica de les elits de la ciutat: Demanar mà dura al govern espanyol per aplacar una ciutat rebel.
Apel·lar a El18 Brumari de Lluís Napoleó de Karl Marx i la seva cèlebre cita sobre repetició de la història, primer com a tragèdia i després com a farsa, forma part del tòpic del bon tertulià i de l’articulista més desesperat. Però un no pot deixar de pensar en quines entitats patronals van animar, per exemple, la política sinistra de Martínez Anido i van fer possible el cop de Primo de Rivera. Fins i tot, les explicacions que atribueixen els fets a l’existència d’una fantasmagòrica trama d’anarquistes italians tenen un aire d’inefable tradició ciutadana.
