La crisi del coronavirus ha suscitat un debat sobre model econòmic que afecta els Països Catalans (i, per extensió, l'estat espanyol, que es financia molt principalment dels Països Catalans), però encara més intensament les Balears, per la seva dependència extrema del turisme. El debat pot ser molt interessant i de fet sembla imprescindible, tota vegada que el punt d'inflexió marcat per la pandèmia obliga a fer recapitulació de les escasses fortaleses i les moltes febleses de l'actual sistema de creació i distribució de riquesa. Un fet imprevist ha posat en evidència l'absoluta falta de solidesa d'una societat que, faltada de turisme, senzillament s'esfondra i no sap com ni per on començar aixecar-se. Comparar aquesta dependència extrema que hem esmentat amb una addicció —a l'alcohol, a les drogues— no és desencertat: com l'addicte a la seva substància, les elits de Balears necessiten tornar una i altra vegada al turisme perquè, altrament, entren en col·lapse. I, com en qualsevol addicció, la primera reacció és de negació.
He parlat de les elits perquè són certament els seus membres els addictes al turisme, i són ells qui propaguen entre la ciutadania la convicció que no poden fer cap altra cosa que treballar en el sector serveis. Això ha fet que apareguessin iniciatives encaminades a reafirmar aquesta idea, pretesament sorgides com a moviments ciutadans tot i que en realitat es tractava de moviments orquestrats des de la dreta i l'extrema dreta. No era difícil detectar l'empenta i la presència de l'extrema dreta en el grup anomenat Resistencia Balear, que va fer un foc d'encenalls prou vistós però efímer, sobretot per la sobrerepresentació que va tenir en alguns mitjans de comunicació. I és més que notòria la tutela del PP en la plataforma SOS Turisme, que sovint apareix en companyia del cap de l'oposició a Balears, el singularment limitat Biel Company. SOS Turisme fins i tot ha tingut una derivada “cultural” denominada SOS Cultura, liderada per un grup de músics especialment soques, que han tingut a bé de compondre una cançó i redactar un manifest que resumeixen bastant bé els plantejaments de la dreta balear, i que també n'exposen el discurs al nivell que els correspon. La lletra es titula “El turismo eres tú” i la lletra conté versos immortals: “Tenemos playas, / y hasta montañas, / pero el turismo eres tú.” Molt menys lúdic, el manifest fa advertiments de profunditat, com ara que “la vida no es solo respirar”, o bé “de nada sirve seguir en este mundo si no queda nada en él”. El missatge, diguem que poc dissimulat, consisteix a associar la falta de turisme directament amb la mort i el no res, i a fer responsable d'aquesta apocalipsi l'actual Govern, que només sap sembrar la desolació per allà on passa. La intenció és mirar d'aprofitar la crisi del coronavirus per tombar les esquerres usurpadores i restituir el govern als seus amos legítims, d'acord amb l'estructura caciquil que encara predomina en la mentalitat no tan sols dels polítics de la dreta, sinó de les elits abans esmentades.
Amb aquests interlocutors i amb aquesta disposició, es comprendrà que resulta difícil, o fins i tot ociós, debatre sobre models productius. La idea que els hotelers balears, i els seus braços polítics i mediàtics, tenen dels famosos fons europeus de recuperació, és que els diners que corresponguin a Balears els siguin donats a ells perquè en facin l'ús que discrecionalment els vingui de gust (ja que ells són els creadors de riquesa i dels llocs de feina, com no es cansen de repetir tant els seus representants de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca com els seus múltiples corifeus). Han sentit que cal presentar projectes per aspirar a aquests fons i s'han posat a fer-ne, de projectes, però inevitablement allunyats dels principis que estableix la Unió Europea: reindustrialització, digitalització, agenda verda.
La idea de les forces vives de l'economia balear segueix sent reconnectar amb la temporada turística de l'estiu de 2019, com si entre aquell moment i l'actual no hagués passat res digne de menció. És impossible, però ja hem dit que ens trobem en plena fase de negació. Després d'aquesta, es poden seguir dues possibilitats: o bé l'acceptació del problema, la qual cosa obriria la possibilitat d'un canvi, o bé l'aprofundiment en la dependència, que culmina en una furiosa autodestrucció. Un altre dia ja parlarem del profund menyspreu de l'estat espanyol envers Balears, però la tria entre una de les dues opcions mencionades segueix depenent encara de nosaltres mateixos.
