Recomanava Ramón Grosfoguel, professor d’Estudis Ètnics de la Universitat de Berkeley, anar amb molt de compte amb el concepte de plurinacionalitat d’algunes esquerres, que no va més enllà del multiculturalisme liberal que reconeix en to menor una altra identitat i “dona engrunes perquè saltis al teu carnaval, però no qüestionis qui decideix”. Ho sabem prou bé a la pell de brau: el multiculturalisme sense ple reconeixement del fet plurinacional és un decorat atrotinat on sols les arnes s’hi esplaien. De fet, és fins i tot pitjor, perquè altres esquerres ni tan sols el toleren. Semblen instal·lades encara en una variant del folklore “regionalista” que acaronava la Falange i que, segons entenen, és el que hi cap a la Constitució, cimera de la Transició i la nova restauració borbònica. Com una mena de disfressa pel nen i la nena, balls amb faixa i mitons i músiques aspres. No volen sortir del tòpic, ni acceptar que es defensi la llengua pròpia com instrument d’igualtat (i molt menys com a bressol de cultura). Per això era oportú reclamar respecte pel català, l'eusquera, el gallec, l'asturià i l'aragonès en el quilòmetre 0 del poder legislatiu, com varen fer el 9 de març representants de la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, CIEMEN, A Mesa pola Normalización Lingüística, Kontseilua, Iniciativa pol Asturiano, Nogara i Acció Cultural del País Valencià. Comptaven amb el suport dels partits que varen fer possible la investidura de Pedro Sánchez, i volien aconseguir el compromís a defensar un dret bàsic a través d’una proposició no de llei –que tampoc és massa– perquè les llengües pròpies gaudeixin del mateix reconeixement, i els seus parlants dels mateixos drets i deures que se li reconeixen al castellà i als que el parlen. Per això instaven a garantir els drets lingüístics tant en el terreny de l'administració com en el de la justícia i “impulsar les mesures adequades per estendre el coneixement generalitzat de les llengües en els seus respectius territoris”. I aquí es quedaven. Amb tota prudència. Sense ni un paper a terra.
Però va ser en va. Desprès de negociacions, transaccions i tota mena de xantatges, mentre el remolí polític s’enduia impunitats europees i tercers graus cap a Lledoners, el portaveu del PSOE aprofitava l’avinentesa per bescantar EH Bildu, parlar del “victimisme irreverent” dels catalans... i acostar-se un pas més cap a Ciudadanos i tota la dreta parlamentària fent moixaines a Vox. I amb les darreres cuejades del remolí, les obres d’art de la Franja li eren arrabassades al museu de Lleida.
Si tornem de nou a Ramón Grosfoguel i la seva hipòtesi que Catalunya pot assimilar-se a una colònia del vell imperi espanyol, no hauríem de pensar en velles caravel·les o impostos de sang, sinó en com augmenten les desigualtats amb la metròpoli. Tots ens hem sentit “pell roges”, com Joan Baldoví, quan els enviats de la metròpoli imposen la llei (per arbitrària que sigui) i l’idioma del vencedor (“a mi me habla usted en la lengua del imperio”) mentre una fiscalitat desnivellada, disfressada de “solidaritat interterritorial” incrementa el desequilibri territorial i de classe. És el mecanisme extractor de finançament, cultura i equitat que necessiten les romanalles imperials per alimentar-se.
I fomentant estranyes parelles, acompanyo el professor Grosfoguel (que recomano seguir en els vídeos d’Octuvre.cat), del també professor Oriol Amat –d’Economia Financera i Comptabilitat de la UPF– i que, entre molt altres càrrecs, va ser diputat de Junts pel Sí a l’onzena legislatura. Amat explica amb senzillesa el dèficit fiscal dient que “L’Estat recapta molt a Catalunya i hi gasta poc. Els catalans són el 16% de la població de l’Estat i paguen el 19,4% dels impostos. En canvi, la participació catalana en la despesa és molt menor (14%). I si es treu la despesa de Seguretat Social, ja que l’Estat hi té menys discrecionalitat, la despesa de l’Estat a Catalunya representa només el 11% de la seva despesa total”.
Catalunya, amb dades oficials del 2015, tributa un 118,6% per sobre de la mitjana espanyola i, en canvi, rep finançament de l’Estat per sota de la mitjana (98,5%). “Aquest desequilibri”, diu Amat, “es volia evitar amb el principi d’ordinalitat que preveia l’Estatut, per tal de no perdre recursos per càpita un cop distribuïda la solidaritat, però el Tribunal Constitucional ho va anul·lar en 2010”.
Sí. El Tribunal Constitucional legisla desigualtat. I arbitrarietat. I Grosfoguel somriu sorneguer a totes les persones que no volen ni sentir parlar que potser som una mena de colònia de l’imperi on no es ponia el sol. Ara sabem, en canvi, com n’és de negra la seva nit, i hem vist les àligues imperials fer niu sota les togues... i en els faristol de la política.
