Mentre Winston Churchill pintava Marràqueix, Adolf Hitler pintava els Alps. Tots dos eren pintors amateurs, tot i que el segon va intentar professionalitzar-se. Adolf Hitler, pictor, podria haver signat, si l’Acadèmia de Belles Arts de Viena haguera acceptat el seu ingrés. Dues vegades fou suspès, i allò degué de ferir de la manera més profunda aquell home, que des d’aquell moment va canviar d’objectiu, i es va llançar a la destrucció del món. Si Hitler haguera entrat a l’Acadèmia de Belles Arts, la història d’Occident hauria estat molt diferent. El món seria un lloc molt més feliç del que és ara. En Mein Kampf escriu que pintava tres obres al dia, i també Churchill era d’allò més prolífic: en el fons dels seus cors, tots dos tenien la política com a segona activitat, i tots dos es varen enfrontar en un duel (anava a escriure “de pinzells”) que va commoure per sempre la història.
Ho pense, i també pense que tots dos eren uns pintors ben mediocres. Tant els olis de Churchill, com les aquarel·les de Hitler, són boniques, fixen un instant agradable, qualsevol les tindria a sa casa, al damunt del televisor. El paisatge de la ciutat de Marràqueix, amb un capaltard entre la serralada de l’Atles, és d’allò més decoratiu, i ara s’ha venut per la fabulosa quantitat de 9’6 milions d’euros. Aquell quadre podria exposar-se en qualsevol lloc, i si bé no té cap valor artístic, perquè no aporta res a la història de l’art, i és d’un impressionisme caduc i del tot periclitat, en canvi, resulta emocionant, perquè és de Churchill. A més a més, aquell quadre li’l va regalar a Roosevelt després de la cimera de Casablanca, en la qual varen pactar la manera de doblegar el nazisme. També Hitler podria haver-li regalat un quadre a Roosevelt, una vista superba dels Alps nevats, i si hagueren guanyat la guerra els nazis ara aquest quadre valdria això, o molt més, segurament. I els de Churchill no valdrien res. Mentre Churchill pintava Marràqueix, Hitler pintava els Alps, i mentrestant la gent es matava com bèsties salvatges.
M’esgarrifa pensar en tot això. Quan el pintor Graham Sutherland va realitzar el retrat de Churchill, amb motiu del seu 80 aniversari, aquest va quedar d’allò més disgustat: "El retrat és un notable exemple d’art modern", digué, quan el va veure, en una gala a Westminster Hall, amb 2.500 convidats, entre ells el mateix pintor. Per a Churchill “art modern” era sinònim d’espant, de mal gust, de bunyol. També ho era per Hitler, que directament el va considerar “art degenerat”, i el va prohibir, taxativament. L’odi que Churchill i Hitler sentien per l’art modern era semblant, i Churchill va cremar al seu jardí el retrat de Sutherland. Potser va dir-se, troppo vero. Lady Churchill va comentar que semblava un buldog, i no l’home que es va enfrontar a Hitler, i va participar en la seua destrucció, ordenant al seu jardiner que preparara un bon foc.
Siga com siga, el no-art de Churchill val ara milions d’euros, mentre que el no-art de Hitler, no val res. Un es ven a Christie’s, i l’altre s’amaga en col·leccions privades. Tenir un Hitler a casa és ben diferent a tenir un Churchill. Emily Dickinson va escriure en un dels seus poemes: “La natura és una casa encantada, però l’Art, és una casa que busca ser encantada”. La visió de Marràqueix, de la ciutat roja envermellida pel capaltard entre les muntanyes nevades, ens pot encantar per tot allò que representa, en un moment cabdal per a la història de la humanitat. En canvi, la pintura dels Alps des del Niu de l'Àguila, ens causa un fàstic immediat, està amerada de sofriment. És la casa dels horrors. Però sols perquè els nazis varen perdre la guerra.
