Les mesures de restricció de la mobilitat preses arran de la crisi sanitària que arrosseguem el darrer any han estat efectives per contenir els estralls de la pandèmia, no podem pas negar-ho. Malgrat les crítiques, els indicadors han baixat quan el govern català ha limitat els horaris d’obertura dels establiments de restauració i ha receptat confinaments municipals i comarcals. Tinc ben clar que no és fàcil dirigir en aquests temps que ens toca viure, havent de prendre decisions, mai prou satisfactòries, que afecten directament la butxaca de moltes famílies i la vida de moltes persones. La mateixa directriu pot ser criticada per massa tova o per excessivament rígida, depenent de si és jutjada des del punt de vista de la salut o de l’economia. Mai no plou a gust de tothom, però és que en aquest cas no plou a gust de ningú.
Partint de la comprensió d’aquesta dificultat, una de les diferències que més s’han accentuat durant aquests mesos és la de la tradicional dicotomia entre el món rural i l’urbà. Utilitzem “rural” per referir-nos a allò que no és ciutat, per bé que en bona part d’aquests indrets etiquetats com a tals el sector serveis i la indústria hi puguin tenir un pes predominant, molt per sobre de l’agricultura i la ramaderia. També es parla d’allò que passa “a comarques” com si el Barcelonès o el Baix Llobregat suressin per sobre de la divisió comarcal de Catalunya i com si el mapa projectat pel geògraf Pau Vila tingués un forat negre a l’entorn de la capital del país. Qualsevol classificació és imperfecta i arbitrària, ja se sap.
La reclusió dins dels termes municipals, abans, o dins dels límits comarcals, ara, establerta sense distinció arreu del principat, genera unes desigualtats evidents. La constitució en municipi, és a dir, el fet de tenir un ajuntament propi, no té res a veure amb el número d’habitants ni amb la dimensió sobre el mapa. Així, Barcelona ocupa més de cent quilòmetres quadrats i hi conté més d’un milió sis-centes mil persones, mentre que les poblacions amb menys habitants congreguen tres o quatre desenes de persones en la meitat de superfície. El mateix passa quan les fronteres que es tenen en compte són les de les comarques. Mentre el Vallès Oriental té vora un milió d’habitants i el Barcelonès supera els dos milions, l’Alta Ribagorça només ronda els quatre mil.
Per un comerç o un restaurant de la ciutat més gran, la prohibició de la mobilitat intermunicipal és pràcticament irrellevant. La seva clientela potencial continua essent de més d’un milió de persones, que poden circular d’un barri a l’altre i triar entre una múltiple oferta de cuina japonesa, coreana, italiana, xinesa, mexicana, peruana i tantes com se’n puguin imaginar. En canvi, la mateixa directriu aplicada a un micropoble suposa reduir els possibles parroquians a una quantitat que fa inviable qualsevol negoci.
No és estrany doncs que aquest mes de gener, quan els desplaçaments només es permetien dins dels confins de les creus de terme, els alcaldes del Pirineu exigissin que la normativa s’adaptés a la realitat del seu territori i es permetés, almenys, moure’s per la comarca. Cal tenir en compte que aquestes comarques no superen en població total al que considerem una ciutat menuda i algunes, fins i tot, la d’un poble petit. Encara a hores d’ara els comerços que s’ha considerat que ofereixen un servei “no essencial” estan tancats durant el cap de setmana de punta a punta de Catalunya, com si comportés el mateix risc anar a comprar calces a una merceria de Mollerussa que obrir el Portal de l’Àngel a les riuades de gent que s’hi sol amuntegar.
Bé va ser possible, en un determinat moment, modular les restriccions segons criteris com ara la població i la superfície. El que no s’entén és que no s’hagi continuat fent així. És un dels problemes de governar pensant exclusivament des de la ciutat, imaginant un món format només per oficinistes que van pel carrer encorbatats amb un got de cafè a la mà.
