S'acomplirà aquests dies un any d'ençà del primer i més dur dels confinaments, el domiciliari, ocasionats per la pandèmia. Uns tancaments precedits pel que ja podem considerar una onada imparable de manifestacions convocades amb motiu de la celebració del 8 de març. Com passa arreu, i molt singularment a casa nostra, tot allò que és notícia genera d'entrada reaccions a favor i en contra.
Les manifestacions en contra de les violències masclistes de l'any passat van portar cua; només cal veure fins a quin punt han marcat l'agenda política d'aquesta setmana, confrontant arguments de defensors i detractors amb èxit desigual. He d'admetre que la presidenta Díaz Ayuso sempre condimenta l'actualitat amb unes declaracions que, per surrealistes, acaben sobresortint de la resta. En relació al cas que ens ocupa, resulta un punt xocant que a Madrid no es puguin manifestar dones i homes a favor de la igualtat per evitar contagis, per “salut pública” n'hi han dit (una decisió presa per la Delegación del Gobierno de Madrid que ha tibat encara un punt més la relació amb Unidas Podemos), mentre que a can Comunidad de Madrid fan campanya inconcreta (per tant, irresponsable) en la línia d'obrir la capital espanyola de bat a bat amb motiu de la Setmana Santa.
Sembla prou estès que el 8M pandèmic evitarà les grans concentracions dels darrers anys. Però això no vol dir, en cap cas, que la data hagi de passar desapercebuda. Principalment perquè les dones continuen essent les grans damnificades de la crisi sanitària i econòmica ocasionada per la Covid-19. Els governs de tots colors aprofiten els dies pròxims a la celebració del Dia Internacional de les Dones -o Dia de la Dona Treballadora-, reconegut per l'Organització de les Nacions Unides l'any 1977, per fer públics tot tipus d'estudis i informes que posen l'accent en les xifres d'una discriminació que es perpetua en el temps i que pateixen les dones.
A Catalunya, aquesta tasca recau en l'Institut Català de les Dones que, mitjançant l'Observatori de la Igualtat de Gènere, presenta aquests dies el seu dossier estadístic “Les dones a Catalunya 2021”, on recull els principals indicadors disponibles sobre les desigualtats entre dones i homes. D'entre les novetats de l'informe d'enguany, consultable en línia, figura un apartat nou dedicat a la corresponsabilitat en el treball de les cures i de la llar. Per què? Doncs perquè a ningú (bé, potser a la ultradreta, però a aquesta -senyores i senyors negociadors- ni aigua) se li escapa que la pandèmia ha situat encara en un estadi més precari el dia a dia de moltes dones que han vist reduïda no només la seva capacitat de fer, sinó també la seva capacitat de ser.
Això passa perquè la violència masclista s'expressa sense pal·liatius ni matisos. S'expressa cada dia i arreu, de maneres i amb intensitats diferents, ja sigui des d'una tribuna pública o parlamentària o des de la intimitat de la llar, i la practiquen tant les persones grans com molts adolescents que perpetuen amb les seves conductes un assetjament que les dones pateixen des de fa segles. L'escena viscuda fa uns dies al Congreso, amb la lectura dels noms de les víctimes de la violència masclista per part de persones de tots els grups parlamentaris (excepte la ultradeta, és clar) hauria de tenir algun impacte, alguna conseqüència, diria jo, més enllà d'un minut d'or insuficient en els telenotícies.
Cada dia de l'any hauria de ser bo per parlar -que vol dir donar visibilitat i reivindicar- del rol de la dona en la nostra societat. Mentre això no passi, benvingut el pretext de celebrar cada 8 de març el Dia Internacional de les Dones. Perquè si alguna cosa fa evident la realitat sustentada en dades objectives és que els hi devem un canvi urgent de paradigma a favor de la igualtat real entre gèneres.
La paritat ha tingut un apartat propi en molts dels programes electorals dels partits que van concórrer a les eleccions del 14 de febrer passat. Més enllà de les proclames, de la bona voluntat, hi ha la realitat, que per tossuda ens colpeix d'una manera periòdica amb noves xifres de mortes, de violències, de discriminacions. A totes elles, a totes les dones, devem que aquest canvi real es tradueixi en accions concretes a desplegar durant aquesta nova legislatura. Us ho devem, ens ho devem si volem ser una societat amb present però sobretot amb futur.
