Bosch ha anunciat que tanca la fàbrica que té a Lliçà d’Amunt. Tres-cents trenta-sis treballadors al carrer si abans no ho evita algun àngel negociador. Aquest tancament fon del tot el fil que quedava d’una fàbrica de components per a cotxes que als anys setanta, vuitanta i noranta havia tingut molts treballadors. Entre ells, el meu pare. Primer havia estat Bendibérica, després Béndix, després Bosch... Primer a Parets, després a Lliçà. A finals dels noranta, després d’haver-hi passat vint-i-un anys, el meu pare es va acollir a un d’aquests acomiadaments d’aprofita-ho ara que després serà pitjor.
A la bona època la fàbrica havia tingut tres torns i fins i tot feien hores els dissabtes, cosa que els acabava d’arrodonir un sou que per aquells anys no estava gens malament. Ara continuaria sent un sou digne. Era quan a les fàbriques es cobrava bé. Treballant de nits, fent hores extres i amb unes condicions qui sap com, però es cobrava bé. Els últims anys el Col·lectiu Ronda ha batallat per portar a judici casos de problemes pulmonars d’extreballadors de Béndix, per culpa d’haver aspirat amiant a la fàbrica. No és el cas del pare, que per tota la resta gasta una mala salut de ferro però no pas als pulmons.
El tancament de Bosch m’ha fet una estranya punxada. Perquè soc filla d’un treballador de la fàbrica? Amb aquest tancament -i molts altres finals d’indústria- s’abaixa el teló d’una època, qui sap si d’un funcionament irreal que ja no es pot esprémer més, que ha esgotat les piles. O que mirarà de revifar-les a una altra banda amb condicions cada vegada més esclavistes. “Amb moltes coses, anem enrere”, li he sentit dir sempre al meu pare. Al final potser estava escrit que en el tombant de mil·lenni havia d’acabar tenint raó.
Quan una fàbrica se’n va a un altre lloc a produir, fa l’efecte d’una estafa, de petit engany del qual fins aleshores se n’havia amagat el cartró-pedra. Els treballadors són com putxinel·lis a mercè dels moviments d’un déu invisible que fa números tot lo dia i quan l’excel li assenyala un vermell, tururut viola (ara aquest pensament se m’apareix amb els dibuixos animats al carbonet de William Kentridge que vaig veure al CCCB). En saber-se la notícia del final de Bosch, fins i tot jo vaig tenir una impressió d’anys de mentida, d’una seguretat que era un miratge que no tornarà mai. Això no és nou, tot el segle XXI ens ha anat preparant per a la patacada del miratge. Potser la distinció és que la pandèmia l’ha fet indissimulable. I totes les falses oportunitats han anat avall com una torrentada. Res, fora, no hi són i us hi haureu d’anar acostumant.
De petita acompanyava la mare a l’economat que depenia de la fàbrica. Els treballadors hi tenien preus més baixos i com que jo no hi veia passar ningú que conegués (l’economat era al poble del costat) pensava que gaudíem d’un privilegi. La roba de treballar del meu pare, pantalons i camisa i jaqueta blaves, roba d’hivern i d’estiu, em van acompanyar tota la infantesa. L’altre dia vaig recordar que amb els canvis de propietat també canviaven les inscripcions de la roba. Una època les lletres Bendix Allied Signal semblaven insinuar que havien pujat de categoria internacional. Només era un canvi global de capital que per nosaltres passava per exòtic.
No sé si la impressió d’estafa ve de pensar on queden els vint-i-un anys de feina i desgast del pare. D’ell i tants d’altres. D’aquesta impressió que el consum d’usar i llançar mai ha marxat dels lligams laborals. I l’estafa també deu venir perquè tot de pobles van carregar-se de polígons industrials a qualsevol preu, de qualsevol manera, encara no de logística o discoteques o tanatoris o pistes de pàdel, i van ser anys de canvis fulgurants, sí, però si ho mirem amb la perspectiva del temps, què han estat, quaranta anys de febre d’or i d’estimbada? El pare va deixar de fer de pagès perquè ja no donava ni cinc, perquè feien treure les vaques i després els porcs, i perquè la fàbrica sí que donava per viure. Amb això vam viure a casa. De què hauria treballat si hagués nascut vint anys després? O millor dit: n’hauria tingut per viure?
S’acaba una època amb unes utilitats efímeres i el pitjor és que després d’això només sembla que s’han fabricat inutilitats i burocràcies buides. Els sous no han parat de recular, tant si ets treballador de fàbrica com un fill seu que ha anat a la universitat i ha treballat tots aquests anys en lloc d’anar-se carregant de màsters. Ara l’únic títol possible sembla entrar a l’administració, salvar-se en la cosa pública... «Sobretot, no oblidi de presentar-nos els tres certificats...» Els manegadors de putxinel·lis ara s’entretenen amb gimcanes de papers i més papers. En un tres i no res, les precarietats s’han solapat, han mudat de pell. El que abans havia semblat un vano de possibilitats ara no és més que un embut.
