Corríem i em va demanar pels aldarulls de Barcelona. Que què en pensava. Ell corria molt ràpid, el puta. Córrer i raonar no és pas feina evident. Però córrer i enraonar encara menys. No ho sé, noi, només sé que no acabo d’entendre què us ha fet trigar tant a rebel·lar-vos. Això i que em meravella en David Cid –em deus un cafè, tovarich, i encara l’espero!– anant d’oficialista contra la CUP, quan servidor i ell hem compartit manis i mogudes molt més extremes que les anècdotes d’aquests dies. Va assentir amb el cap. Doncs saps que l’altre dia corria per allà? Vaig baixar per veure uns amics de Barna i vam acabar fent unes birres per la zona on es va armar. Feia por, nen. Però jo també crec que no n’hi ha per tant, i que ja era hora que passés alguna cosa.
L’Arnau tot plegat té 25 anys, m’enteneu? Teòricament, tot i les malles que em porta quan surt a pasturar, té una vida per endavant. Com jo, durant tota la refotuda infància, en l’excelsa escola pública del sublim poble que ens ha vist néixer, ha hagut de sentir la cançoneta que si penques fort, arribaràs lluny. Té un quart de segle de vida i, de moment, com servidor, ha pagat una carrera, ha marxat del país per allò de fer-nos els oberts i internacionals, no té ofici ni benefici però, ep, s’ha matriculat a un màster de puta mare –i, val a dir, aquí sí que, quant a mi, hi ha una diferència notable: l’han estafat igual però damunt li han sabut robar la cartera en línia, cosa que cal reconèixer que té un mèrit supletori, com els llits d’infants d’hotels barats–, i a hores d’ara en el que més somnia és a poder marxar de cap de setmana a un llogaret indefinit –endacòm, que diem en occità– amb la madona, una prometedora doctorand que comparteix pis amb una del poble que quan a mi em sortia la primera barba ella ja havia de prorratejar el lloguer amb una altra col·lega. N’està tip de confinaments comarcals hipòcrites i classistes, que només han de complir els joves i els pobres que, com ell, no poden falsificar certificats d’activitat professional. I està fins al capdamunt de no tenir cap perspectiva professional mitjanament digna que no impliqui o tocar el dos del país un altre cop, o assumir feines mal pagades i estantisses de sis mesos fent de becari de vés a saber qui.
La germana de l’Arnau, més petita, fa pràctiques per fer això de ser mestra: aquesta carrera tan poc valorada socialment i acadèmica, i on hi van a petar tot d’espècies que amb prou feines saben bastir una frase amb una sintaxi mitjanament estructurada, però que acabaran fent-se càrrec dels vostres fills durant cinc o sis hores diàries al llarg de nou anys de llur existència. Multipliquem? Més val deixar-ho córrer. A les pràctiques l’Helena és la primera vegada que troba mínimament interessant la universitat. El petit detall és que, ironies del destí, el que li sembla suggestiu per primer cop són tot de coses que no passen pas dins una facultat, sinó en un centre educatiu d’un barri modest de Terrassa. Quin atractiu ha de trobar-hi hom en lliçons universitàries d’individus que fot mil·lennis que no trepitgen cap escola –si és que ho han fet mai– i que en el millor dels casos et parlaran de Pèire Bordieu i ignoraran del tot la gran farsa del personatge que va arribar a renegar dels orígens culturals i familiars? No fa gaire Elisabeth Badinter denunciava un cop més a les pàgines de l’Express que “ja he tingut l'ocasió de dir fins a quin punt em preocupa el que passa en certes universitats, on una nova generació és educada amb criteris ben diferents dels nostres (...); d’un temps ençà hi regna una instrucció absolutament oposada als nostres ideals de fa trenta anys”. Qui serà el primer de reconèixer obertament que el sistema universitari de casa nostra necessita una reforma urgent que permeti de prescindir de la mediocritat dogmàtica que avui el parasita? Quina esperança pot tenir el nostre jovent en el sistema, si els pretesos referents acadèmics que tenen és tot de gent tan poc preparada?
De tot plegat en parlava amb la Maria, una jove directora de màrqueting que, tot i el pompós nom del càrrec i el seu graduat en una d’aquestes carreres modernes que se lleva ahora, com bé imaginareu cobra substancialment menys que un mestre d’escola d’aquests que no construeix tres oracions seguides amb sentit i que de ben segur s’ocuparà de la vostra canalla durant gairebé una dècada. Llengües aplicades. Així es deia el seu grau, que és com dir que vols ensenyar quatre cosetes de filologia d’estar per casa sense dir aquest nom, no fos cas que els homínids de la part alta de la Diagonal i del Vallès, que t’han de pagar la matrícula, ho trobin massa ranci, poc modern. I sense llatí, això sobretot.
No, no és cap cançó d’Amaral. Ni són els meus amics. O potser sí. El que és segur és que és el nostre jovent. El vostre. És gairebé el 30% de joves d’entre 18 i 29 anys que es troben a l’atur. Perquè ens entenguem: parlem de pràcticament 200.000 catalans, ciutadans com tots els qui llegiu aquest article asseguts en la vostra cadira o sofà, que no entenen per què vosaltres viviu de puta mare i ells es mengen els mocs. Però parlem també d’un percentatge encara més gran de jovent que, tot i tenir feina, viu en condicions precàries. És el jovent talentós del nostre país que, a l’atur o cobrant un sou vergonyós, hem deixat sense llibertat, sense present, i, probablement, amb un futur ben incert. Són els fills prodigiosos que no entenen per què han de tolerar tanta peguesa senil –sí, ho heu llegit bé, i més val que ho entomeu amb la màxima esportivitat–.
No fa gaire el professor José Ramón Ubieto, parlant de les manifestacions d’aquests dies, deia que “la indignació moral i els exabruptes verbals –terroristes, criminals…–, així com d’altres posicions ambígues sobre l’avenir “creatiu” d’aquesta pulsió destructora, més val de reconvertir-ho en un treball sociopolític que ofereixi un horitzó de futur per a molts d’aquests joves. Això els faria confiar una mica més en el sistema i els permetria fer-se càrrec, com a protagonistes responsables, de llur destí. És inútil d’esperar que el jovent dormi mentre ignorem llurs somnis”. Hi penso i no puc evitar de recordar en Jack Kerouac, quan afirmava que el terme Generació Beat “no va mai al·ludir a la delinqüència juvenil, anomenava personatges d’una espiritualitat singular que, en lloc de caminar en ramat, eren Bartlebies solitaris que contemplaven el món des de l’altre costat del vitrall mort de la nostra civilització”. Ells almenys van poder fer la famosa ruta del 66 de costa a costa, fins a Mèxic. Avui, no podrien sortir de la comarca. La vie est un roman.
