He llegit Goethe es mor, de Thomas Bernhard. Amb el seu estil paranoic, reiteratiu, insistent, d’una agressivitat ferotge. Goethe es mor, i en el seu deliri vol que el visite el filòsof Wittgenstein, a qualsevol preu. Els seus consellers i amics no veuen clara aquesta visita, i posen objeccions. Temen al visceral de Wittgenstein, temen les conseqüències de la trobada, així com les dificultats. El filòsof es troba a Londres i no és fàcil fer-lo venir, podria donar-se el cas que, quan arribara, Goethe ja estiguera mort. Quan l’olímpic de Weimar sent els dubtes que li expressa Johann Peter Eckermann, el seu gran amic i confident durant els darrers anys, entra en còlera, en una còlera goethiana que, passada per la còlera bernhardiana, és el súmmum de la còlera. Crida a Riemer: “Eckermann m’ho deu tot, li ho he donat tot i no seria res sense mi”. I afegeix que mai ningú l’havia decebut d’una manera tan feridora com Eckermann, i que no volia tornar-lo a veure mai més. I Bernhard escriu que aquell “mai més” es va sentir per tot la casa. Mai més!
Pobre Eckermann. El lector de Bernhard que arribe a aquest llibre i no sàpiga qui és aquell home pensarà que es tracta d’un pixatinters més. La prosa laberíntica i alhora esquizofrènica de Bernhard el converteix en un tarambana. Aquella frase que allibera Goethe i que ressona per tota la casa és ben injusta. Perquè, quin gran llibre és Converses amb Goethe! Amb quina estima, i amb quina sensibilitat, Eckermann trasllada a la posteritat les opinions de l’autor del Werther! És un llibre d’una enorme bellesa, ple a vessar de pensaments, on es captura la imatge del savi, amb tota la seua grandesa, però també amb algunes de les seues ombres. Hi apareix el Goethe polifacètic, que vol corregir Newton; el Goethe afrancesat, que llig cada any almenys una obra de Molière; el Goethe anti-revolucionari (“No sóc amic de la plebs revolucionària, que es llança a la depredació, a l’assassinat”); el Goethe naturalista (“Sense el meu interès per les ciències naturals, mai no hauria arribat a conèixer els homes tal com són”). I, per suposat, el Goethe escriptor, que opina sobre l’estil i els grans noms de la literatura: “Per a escriure bé en prosa cal tenir alguna cosa a dir, aquell que no ha de dir-nos res, pot perfectament escriure versos i rimes, en els quals una paraula estira l’altra”. I escriu Eckermann, enlluernat: “Sovint les seves converses feien pensar en un jardí primaveral, curull de flors, i on, com cegats per aquell esplendor general, no encertessim a collir-ne cap”.
Sens dubte, Goethe és més gran després d’Eckermann. Com ho és després de l’espectacular retrat que el pintor Wilhelm Tischbein li va pintar a la campanya romana. També a Tischbein li va amollar allò, que sense ell no seria res. Li ho va deixar caure quan el pintor va preferir seguir el seu camí, i no acompanyar-lo a Sicília. I allò va acabar amb la seua amistat, com explique a El secret de Goethe. I pense que sense Eckermann mai no m’hauria atrevit a novel·lar Goethe, com sense els dibuixos de Tischbein mai no hauria aconseguit fixar els seus dies a Roma, aquells moments tan plens de bellesa i d’èxtasi intel·lectual.
Tant Tischbein com Eckermann són aquells secundaris que existeixen al darrere de la creació de les grans figures de la història. Sovint ningú no els recorda. Fins i tot, de vegades, queden com nyicris que s’aprofiten de la glòria del gran home. Però llegiu les Converses amb Goethe, en la saborosa traducció de Jaume Bofill, i descobrireu la grandesa d’Eckermann. Aquests dies de sotsobra generalitzada, regressar a la gran cultura és un bàlsam per a l’esperit. Evidentment, en la portada apareix retratat Goethe: aquell quadre que Tischbein va pintar, i que va fixar per sempre un instant etern.
